Acceptar imposicions

Tot i la represa democràtica, tant com ha anat creixent l’oferta en català, en formació, en llibres, en arts escèniques i en mitjans de comunicació, la llengua ha anat reculant d’una manera alarmant. És innegable que hi ha una supeditació persistent que cal tenir en compte quan parlem dels avenços del català, perquè l’espanyol també els experimenta. I potser encara més. El món digital, la immigració, la globalització en general no són realitats intrínsecament perverses o nocives pel que fa a la llengua, ens fa notar un editorial d’Els Marges. Són i prou. I han arribat per quedar-se i no s’hi val a blasmar-ne ni a doldre-se’n, el que cal és explotar-les i reconduir-les cap a la pròpia causa. Però compte, el mateix Fuster ens feia notar que sovint la història és cruel i que quan comença a ser cruel no para de ser-ho. I també escriu que la castellanització dels Països Catalans de l’àrea espanyola es va endurint, i quan ho escriu ja ens adverteix que no pensa només en la població immigrada, sinó sobretot en la passivitat amb què els catalanoparlants anem acceptant les imposicions del castellà. I a tots nivells. Per salvar la llengua, d’un cap a l’altre de l’àrea lingüística “no hi ha més remei que reclamar dels catalanoparlants una fidelitat plena a la llengua, i en tots els aspectes: a l’hora d’escriure llibres i a l’hora de fer publicitat per als productes industrials”. I també a casa, al carrer i a l’aula: alumnes i docents. La desgràcia és que tot això falla. I la culpa no és del Govern de torn, que també si no aplica mesures punitives, com les de trànsit; la culpa és, sobretot, que els catalanoparlants anem perdent consciència lingüística i el castellà cada dia es fa més hegemònic en el nostre viure. I torno a Fuster quan adverteix que la castellanització dels Països Catalans, tant o més obra del poder central, es deu a l’obsequiosa predisposició indígena, i aquesta és la gran causa, i no només se’n ressent la dimensió funcional, de la llengua, sinó que també queda erosionada en la seva dimensió formal, que vol dir que es va minvant des de dins, desproveint-la dels seus tres fonètics, lèxics, sintàctics i expressius. Perquè no ens hàgim de doldre d’una extinció definitiva, hem de lluitar des de tots els àmbits d’ús. Potser encara hi som a temps.