P de Poesia

En aquesta setmana, que arriba la primavera, s’hi emmarca el dia de la poesia. I les lletres catalanes el dediquen a Blai Bonet, “una veu plena de nius”, amb motiu de l’any que commemora el centenari del seu naixement. “El poeta és aquell qui inspira molt més que aquell qui és inspirat” va dir Paul Éluard en la seva intervenció a Barcelona convidat pels “Amics de la Poesia”. Els poemes tenen sempre grans marges blancs, grans marges de silencis en els quals la memòria ardent es consuma per a recrear un deliri sense passat. La seva principal qualitat, insistia el poeta francès més nòrdic que llatí, segons J. V. Foix, és no pas d’invocar, sinó d’inspirar: “Tants de poemes d’amor sense objecte reuniran un bon dia els amants. Somniem sobre un poema com somniem sobre un ésser. La comprensió, com el desig o com l’odi, és feta de les relacions establertes entre la cosa compresa i les altres incompreses”. Deia també que la poesia crea mites, que imposa la primavera al cor de la tardor, que no és formal, que el poema no és una forma de la poesia, perquè la poesia no se sotmet a cap teoria, perquè és, sobretot, el fet del poeta. Que és eterna i universal, que exalta tot el que hi ha de sublim en la natura humana, “és la deu no corrompuda de la vida”. I “en la seva concepció d’avui, la poesia intenta establir un contacte directe de l’home amb l’ésser per damunt de les barreres de la raó raonada”. I els lectors descobrim l’esforç per expressar artísticament, literàriament, i amb una gran contenció, els paisatges interns dels poetes, soledat oberta en podríem dir manllevant el títol del poema de Blai Bonet en el qual apareix el vers “I em va néixer una veu plena de nius”. Aquesta és la grandesa de la poesia que no té altra motivació lírica que la pròpia poesia, lluny de tota retòrica, perquè no hi ha antítesi entre l’acció i el pensament en els poetes, potser perquè, tal i com deia J. V. Foix, “l’ambició de la poesia és de satisfer-se a ella mateixa com a mètode de coneixença”. I potser per això és que el poeta no està situat mai del tot ni en l’espai ni en el temps, però expressa el temps en què viu i, “com el perfum que s’evapora fora del flascó, la poesia vol el seu continent, que és la forma”.