SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Que ben trobat el títol del llibre de Teresa Ibars, La mort de l’altre, i com ens commou el moment de l’enterrament d’una persona estimada, perquè és llavors quan perceps que l’adeu és definitiu, és el moment del mai més, perquè és llavors quan t’adones que l’hauràs de viure en el record, és el moment en què sempre retorna, en vers, l’Espriu de Cementiri de Sinera: “quina petita pàtria encercla el cementiri! Aquesta mar, Sinera, turons de pins i vinya, pols de rials. No estimo res més, excepte l’ombra viatgera d’un núvol. El lent record dels dies que són passats per sempre”. Per això Joan Vinyoli, també en vers, es pregunta “què significa en veritat tenir records”. Gregorio Luri ens fa notar que “com que la mort només parla d’ella mateixa per la boca dels vius” és un sentiment diferent el que sentim en funció de com ens afecta en la nostra intimitat, i Josep Vallverdú, a qui vaig plorar divendres al cementiri de Santa Maria de Balaguer, en el títol que obre els seus llibres personals diu, en un fragment bellíssim que descriu el retrat a l’aiguada que fa a la mare quan ja és morta, que després d’aquella “les altres morts que he vist ja les he inserides dins una mena de pietosa mecànica social, i aviat s’han petrificat en el record, des d’on algunes, ara i adés, llancen una guspira al gresol de la meva emotivitat. Han estat, sí, unes altres morts: la de la mare fou una mica la meva, i al mateix temps la certificació que el vincle umbilical s’havia romput del tot, i que havia de volar sol, i que tots els consols que trobaria, sumats, no valdrien pas l’impossible miracle de fer reviure aquell ésser únic”. No, certament, perquè ens perdem per un camí que no té mai tornada, per bé que nosaltres, els vius, diu Luri, “solament veiem com s’esvaeix la vida, no com arriba la mort”. Sèneca, en una de les cartes a Lucili, li diu que si cap sofriment o cap temença comporta, la mort, “és defecte del morent, i no pas de la mort, car en ella no hi ha pas més molèstia que després d’ella”. Evidentment, perquè aquesta molèstia després d’ella és el dol que ens toca de viure als qui en guardem estima, vivències i records, perquè com diu Joan Margarit “els records guarden l’essència de la vida”.

tracking