Carta oberta a la societat i al sistema sanitari: "darrere de cada llista d’espera hi ha persones que pateixen, nits d’angoixa, dolor i desgast emocional"

El meu pare té 74 anys i pateix Alzheimer. Porta set mesos amb una sonda mentre espera una operació de pròstata que encara no té data. Fa més de deu mesos que li van fer el preoperatori i, des d’aleshores, silenci absolut. No hi ha previsió, ni orientació, ni cap explicació que ens permeti entendre aquesta espera interminable. A tot això s’ha sumat una hèrnia inguinal que li surt amb facilitat i que li provoca dolor i vòmits constants, fins al punt que ha perdut 20 quilos en poc temps perquè l’hèrnia li oprimeix l’estómac i no li permet mantenir el menjar. Cada vegada que l’hèrnia es complica, hem d’anar a urgències, sovint de nit, perquè la recol·loquin. Però mentre no faci necrosi, ens envien de tornada a casa, sense una solució definitiva. És un cercle que desgasta i posa en risc la seva salut i la seva dignitat. Mentre vivim aquesta realitat, veiem campanyes de cuidem els nostres avis, respectem la gent gran, prioritzem els vulnerables. Però per a moltes famílies com la nostra, aquests missatges contrasten amb una pràctica que deixa persones grans en situacions al lí mit sense una resposta adequada del sistema. 

Aquesta carta és una crida directa als responsables sanitaris, perquè entenguin que darrere de cada llista d’espera hi ha persones que pateixen, nits d’angoixa, dolor i desgast emocional. No podem acceptar que la vida dels nostres avis es dilueixi entre protocols i silencis. Necessitem un sistema que els respecti i els protegeixi de veritat. No demano un privilegi. 

Demano coherència, responsabilitat i humanitat. Demano que el meu pare i tants altres com ell, no segueixin sent invisibles en un sistema que proclama cuidar-los però que massa sovint no ho fa. Darrere de cada número hi ha una història. La del meu pare continua esperant.