Una mort que es podia evitar
Ara fa un any que va morir la meva mare. Escric aquestes línies en la seva memòria, però també com a denúncia del que va viure i del que, malauradament, encara viuen massa persones.
La meva mare era immunodeprimida i patia artritis reumatoide. Feia temps que es queixava de dolor a la panxa. Va anar moltes vegades al CAP i sempre sortia amb la mateixa resposta: que prengués més omeprazol. En alguna ocasió, fins i tot va haver de sentir comentaris com “tinc massa feina per aquestes ximpleries”.
Al cap dels mesos, finalment, li van detectar Helicobacter pylori. Quan el dolor ja era insuportable i tenia la panxa molt inflada, el CAP la va derivar a urgències. Primer a Alpicat i després, diverses vegades, a l’Hospital Arnau de Vilanova. En totes les visites la van enviar cap a casa, sovint amb males formes i sense cap prova en profunditat. Dos dies després de l’última visita a l’Arnau, desesperada, va anar a la Perpetuo Socorro, pagant de la seva butxaca.
Allà li van fer un TAC (el resultat tardaria dos dies). L’endemà vam tornar a urgències, i una metgessa, amb una simple ecografia, va veure el que ningú havia volgut veure abans: un càncer d’estómac molt avançat (ens va fer un escrit perquè ens avancessin el resultat del TAC de la Perpetuo).
Va morir dos mesos després. Si algú l’hagués escoltat de debò, potser avui encara seria viva. Si el sistema protegís les persones majors de 70 anys amb la mateixa atenció que als més joves o als qui “per altres causes ja són” dins del sistema, moltes històries serien diferents. Això no és una crítica gratuïta. És una crida perquè cap altra família hagi de passar pel mateix. MIRIAM E.
