Recital de tos en totes les modalitats a la Llotja: "És trist que hagi de ser una actriu qui renyi el públic"

A la meva dona li agrada molt el teatre. Quan em vaig assabentar que el dia 8 de febrer es representava a Lleida l’obra de Josep Maria de Sagarra Corona d’espines, vaig comprar dues entrades. 

L’obra va ser excellent, amb una interpretació magistral de tots els actors, un llenguatge molt ric d’expressions i matisos, i un ritme exigent que requeria silenci i atenció. I aquí va venir el problema. 

Vaig sentir vergonya aliena pel comportament d’una part del públic. No del públic en general, perquè la sala era plena, sinó d’uns quants espectadors que ens van obsequiar amb un autèntic recital de tos en totes les seves modalitats imaginables: tos seca, tos de gos, tos ferina, tos prolongada… etcètera. 

I, per acabar d’adobar-ho, no hi van faltar els mòbils. El pitjor invent de la història quan entra en una sala de teatre. Pantalles enceses, sons, vibracions i aquell soroll metàl·lic que sembla fet expressament per destrossar qualsevol escena. 

Encara hi ha qui entra a un teatre sense entendre que el silenci també forma part de l’obra. En acabar la funció, el públic va aplaudir amb entusiasme —alguns fins i tot dempeus— i l’actriu Àngels Gonyalons va fer callar la sala per recordar-nos que, per l’amor de Déu, els mòbils s’apaguen al vestíbul abans d’entrar, i encara més en una obra de Josep Maria de Sagarra. 

És trist que hagi de ser una actriu qui renyi el públic com si fossin adolescents. I encara és més trist que, a Lleida, una part dels espectadors no sàpiga una norma tan bàsica com aquesta: al teatre no s’hi va a tossir ni a mirar el mòbil; s’hi va a escoltar. I aquí no hi ha excuses ni culpables externs: això és mala educació local, pura i dura