SEGRE

GOVERN DE LA PAERIA

Tanca la caixa, Pandora

regidora pel Comú de Lleida

La regidora Elena Ferre.

La regidora Elena Ferre.SEGRE

Creat:

Actualitzat:

“Al principi, la gent havia acceptat de viure separada de l’exterior, com hauria acceptat qualsevol altra molèstia temporal que no trastornés sinó alguna de les seves rutines. Però, de sobte, conscients de ser víctimes d’una mena de segrest, sota la coberta d’un cel on l’estiu començava a bullir, sentien de manera confusa que aquella reclusió amenaçava tota la seva vida, i, quan arribava la nit, l’energia que recobraven amb la fresca els induïa a realitzar actes desesperats.”

Any 1947, Albert Camus publica La pesta i, amb ella, fragments com el transcrit, que ens evoquen irremeiablement la realitat que vivim. Després de 50 dies de confinament va ser emocionant escoltar l’anunci que va fer el president del govern Espanyol: podrem fer esport al carrer i passejar a partir del 2 de maig. “Que bé!”, va ser el primer pensament. “Que trist!”, va ser el segon. El filòsof francès Nicolas Grimaldi deia que “creiem que som lliures només perquè tenim llibertats”. Afirmava que només tenim una visió negativa de la llibertat, és a dir, només prenem en consideració aquells drets que ens han estat vulnerats. En nom de la vida i de la col·lectivitat hem acceptat la renúncia a les nostres llibertats individuals. I això, ho hem fet potser de forma massa gratuïta. M’explico. Lisboa ens sorprenia el Primer de Maig amb una manifestació on els i les participants mantenien les distàncies de seguretat; aquí, amb sort, vam poder obrir el mercat dissabte passat.

I és clar que la renúncia a la llibertat individual en pro de la vida és inqüestionable, però cal no perdre de vista que això ha de suposar un pacte social temporal, un esforç col·lectiu quasi inhumà. No sabem si l’excepcionalitat durarà setmanes o mesos. Però mentrestant, cal que blindem la democràcia i tots els valors que li són innats: solidaritat, respecte, igualtat i cooperació. Una cosa és pensar que la convocatòria de manifestacions no és apropiada i una altra és prohibir-les sense condicions. Una cosa és la discrepància, la responsabilitat i el seny, i una molt diferent és la prohibició. I ara vosaltres podeu pensar que exagerem, però, i si pensem en l’acte de propaganda política que va fer la comunitat de Madrid amb IFEMA? Allà sí que no es van respectar les mesures de seguretat i sanitàries.

A la renúncia de les llibertats individuals se li suma la lluita contra la desigualtat. Les persones que per les seves feines estan obligades a acudir a treballar, i per tant estan més exposades al coronavirus, són les que més s’estan infectant: personal sanitari, treballadors/es de supermercats, cuidadors/es o repartidors/es. Aquest fet coincideix amb feines precàries i amb habitatges de 60 metres quadrats. El virus no coneix de classes socials però la situació de les classes socials és determinant a l’hora de concretar els efectes que pot tenir sobre la salut.

En definitiva, és un bon moment per replantejar-nos la realitat que vivim. En una crisi com aquesta, que no només afecta la societat en conjunt, sinó també cadascuna de nosaltres en un nivell profundament personal, és vital escoltar no tan sols viròlegs i epidemiòlegs, sinó també sociòlegs, filòsofs, politòlegs i etnògrafs. És vital determinar quin model de societat esdevindrem a partir d’ara.

Quan Pandora va obrir la capsa es van escapar del seu interior tots els mals del món: l’odi, l’egoisme, el racisme... (qui sap si també el coronavirus). Quan va poder tancar-la, només hi quedava, al fons, Elpis,l’esperit de l’esperança. Hem d’escollir si volem continuar sent una peça en l’engranatge que organitza el món o bé un interruptor disruptor que apagui la foscor i ens obri la porta a l’esperança d’una nova oportunitat de repensar la vida. En tot cas, l’esperança serà l’últim que perdrem, segur.

tracking