Papallones negres

La biblioteca de Sarajevo fou destruïda per bombes incendiàries (projectils de fòsfor) llençades des de les alçades que envolten la ciutat. Qui manejava els morters eren els membres de les milícies serbo-bosnianes dirigides per Radovan Karadzig, psiquiatra i poeta afeccionat, i assessorades per Nikola Koljevic, professor universitari de literatura, expert en Shakespeare. És incomprensible que dues persones cultes i afeccionades a la literatura fessin destruir una biblioteca, la més important de Bòsnia, que contenia incunables valuosíssims. Potser fou perquè l’arquitectura de l’edifici, d’estil oriental, feia mal als ulls dels serbis que volien una Bòsnia “pura” i lliure dels bosnians musulmans i dels croates catòlics que constituïen la majoria de la població...

Els obusos van caure la nit del 24 al 25 d’agost de 1992, fa 33 anys. El sostre de la cúpula es va ensorrar de seguit i els llibres van començar a cremar. Eren centenars de milers; se’n va salvar pocs, i encara perquè ciutadans valerosos van entrar i van començar a llençar els que van poder per les finestres. Durant els dies següents va ploure a la ciutat, però no era aigua el que, empès pel vent, es dipositava damunt dels edificis, s’enganxava a les parets i a les estàtues que encara quedaven dretes, o damunt de les poques persones que, desafiant els franctiradors serbis, caminaven fregant les façanes. Eren unes fines làmines negres de formes irregulars, eren cadàvers de cultura, d’històries, de poemes..., eren les restes cremades de les pàgines ja il·legibles dels llibres de la biblioteca. Les anomenaren “papallones negres”.

Nikola Koljevic, l’intel·lectual serbo-bosnià que va ordenar la destrucció de la biblioteca hi havia passat moltes hores. Un dels alumnes que va tenir a la universitat de Sarajevo, Alexandar Hemon, recorda amb amargor les seves excel·lents classes. Cal preguntar-se com una persona que diu que estima la cultura pot convertir-se en el seu botxí. ¿És una qüestió de prioritats, això és, primer la Gran Sèrbia i després la resta? ¿O és quelcom més semblant a l’enveja, com ara, “si no ho puc tenir jo, si més no que no ho tinguin els altres, els enemics odiats només perquè són diferents”? Com em fa pensar en les pintures i l’art de Sixena, tot plegat...