Déu ha mort
En realitat, el títol de l’article és fals. Déu ha mort de la mateixa manera que el dictador va morir un 20 de Novembre de fa molts anys. ¿Recorden la cara ullerosa del president del govern d’aleshores, Arias Navarro? “Españoles... Franco ha muerto.” S’ha de fer una pausa llarga després d’“españoles” per deixar anar l’emoció. Després Navarro prosseguia: “El hombre de excepción que ante Dios y ante la Historia asumió la inmensa responsabilidad del más exigente y sacrificado servicio a España ha entregado su vida (...) mi voz llegará a vuestros hogares entrecortada y confundida por el murmullo de vuestros sollozos y de vuestras plegarias. Es natural: es el llanto de España, que siente como nunca la angustia infinita de su orfandad (...) el que durante tantos años fue nuestro Caudillo, ya no está con nosotros, pero nos deja su obra..., nos lega un mandato histórico de inexcusable cumplimiento.”
Com vostès saben, en realitat Franco no va morir físicament aquell dia, sinó molt probablement poc després de la segona rèplica del seu infart de 15 d’octubre. Hassan II del Marroc, astut i oportú, també més ben informat que els espanyols, iniciava la invasió de la colònia espanyola del Sàhara occidental el dia 6 de novembre, aprofitant, segur, la incertesa de l’interregne. Del fet que Franco no és mort n’és testimoni la seva prole judicial i política. El dictador era/és com la mítica Hidra de Lerna, ja saben, aquell terrorífic monstre aquàtic que tenia múltiples caps i el poder de regenerar-ne dos per cada un que li tallaven...
Tornant al títol de l’article, que respon a una pregunta del darrer examen de les PAU d’Història de la Filosofia, pregunta interessant i de resposta múltiple. A Déu li va cantar les absoltes la Il·lustració; Nietzsche encara va afegir: “I nosaltres l’hem matat!”; encabat Marx va sostenir que la religió, aquest “opi del poble”, ja no era necessària si podíem fer baixar el cel a la terra tot eliminant l’explotació. El rematà –és un dir– J.Paul Sartre, amb allò de “Encara que Déu existís, això no canviaria res”, perquè, per a l’existencialisme, l’absència del creador significa que som lliures i alhora responsables del nostre destí. I tanmateix..., encara aixequem catedrals i besem els peus del seu vicari a la Terra.
