Vulnerant omnes

Totes fereixen, la darrera mata, o en la seva versió original llatina: “vulnerant omnes, ultima necat”, era una frase que a l’edat mitjana hom posava als rellotges de les esglésies. Així es recordava als feligresos l’inexorable pas del temps, el caràcter efímer de la vida terrenal i, també, l’implacable envelliment que afecta tothom. La frase es refereix a les hores, per això era pertinent posar-la sota els rellotges de sol. El temps no té aturador i en el seu progrés ens envelleix, ens “fereix”, i la darrera de les nostres hores és la que ens mata.

Avui dia no ens agrada que ens recordin la mortalitat de la nostra existència, per bé que tothora sentim parlar de morts, fins i tot de milers, com ara després de la desgraciada allau del Nepal. Però com que ens cau lluny, aquests morts en realitat no són gaire més que estadística. A l’edat mitjana, en canvi, qui sap si perquè la mortalitat infantil era esfereïdora, perquè l’esperança de vida era molt més curta o perquè, efectivament, era molt fàcil morir, la mort no semblava pas una cosa extraordinària, sinó una cosa propera, familiar. Vagin a qualsevol poble i comprovaran com l’antic cementiri és justament al centre, a redós de l’església, i en part sota les mateixes llambordes del temple que els assistents a missa trepitgen cada diumenge. La mort aleshores era una altra cosa, una realitat domesticada, disminuïda, en certa manera insensibilitzada, acceptada com un afer natural, com una part de la vida. Hom moria a casa, sabent que anava a morir, i es preparava voltat dels familiars, fins i tot dels nens i dels veïns propers; era gairebé un esdeveniment públic que estrenyia els llaços de la comunitat. Si abans la mort estava domesticada, amansida, avui dia, en canvi, la mort és salvatge, quelcom que hem expulsat de la nostra vida, de casa i de la societat. Els cementiris són fora de les ciutats i morim a l’hospital, en aïllament i secret, i amaguem la mort a la canalla tant com a nosaltres mateixos, el dol s’escurça i gairebé desapareix de l’espai públic. Tot plegat fa pensar que la mort no és només un fet biològic, sinó una construcció cultural. ¿Com hem passat de la mort amansida a la mort salvatge del nostre temps? Hem aconseguit, pel camí, alliberar-nos del temor?