En educació, pocs experiments
Se’ns diu que si fem sempre el mateix no podem esperar resultats diferents. És rigorosament cert. I tanmateix, la pregunta és: ¿per què hem de canviar el que hem fet sempre? La resposta només pot ser una: hem de canviar quan allò que hem fet sempre no funciona o no és efectiu o prou eficient, sigui perquè les circumstàncies han canviat o perquè treballem amb material físic o humà diferent. Ara bé, ¿quantes coses hem de canviar? Ho podem canviar tot? Ho podem canviar de cop?
Existeix el perill que canviem per canviar, seguint la màxima “canviar no fa polls”, però cal que tinguem en compte que la idea segons la qual el canvi sempre és progrés no és altra cosa que un mite, sobradament desmentit. Així que una prudència elemental ens hauria de prevenir contra els canvis poc justificats i/o sobtats, i també contra els canvis necessaris quan pretenen ser absoluts, que desterren tant allò que no funciona com allò que és perfectament operatiu, caient en el proverbial error de llençar la criatura amb l’aigua bruta de la banyera.
En el món educatiu s’han comès alguns dels errors que comento. Hem cregut en el mite del progrés a través del canvi. Hem cregut que calia canviar-ho tot, començant per les lleis educatives (9 en els darrers 50 anys): competències contra continguts i objectius, tablets contra llibres, pissarra electrònica tàctil contra pissarra negra i guix, educació emocional (que la canalla sigui feliç) contra disciplina i esforç, lleure de pantalleta a casa contra deures a mà per lliurar...
Se’ns ha dit que els hàbits acadèmics tradicionals (atenció, silenci, estudi, constància, deures, exigència) eren arbitraris. Cert que eren contingents (poden canviar-se per uns altres), però la seva contingència no els feia pas arbitraris (arbitràriament elegibles i alhora rebutjables), perquè la seva “arbitrarietat” estava contrastada amb l’experiència: havien funcionat fins ara en la forma analògica de l’esforç, l’atenció, la memòria, la centralitat dels continguts, la importància de la lectura i el càlcul, l’exigència i una certa disciplina sense la qual res no se sosté. Diguin-me tradicional –altres m’han dit coses pitjors, com “profesaure”–, però aquesta és la meva confessió. Enguany enceto el meu quaranta-unè any docent.
