Una entretinguda còpia

Copiar en qualsevol manifestació artística es denomina plagi. El cine l’ha legalitzat denominant-ho remake, i com que el setè art té molt de vampíric, doncs no només no sorprèn sinó que per a part de les noves generacions el referent serà aquest, la imitació actualitzada. Els set magnífics d’Antoine Fuqua, especialitzat en cine d’acció i en la filmografia del qual destaca Training Day– potent i corrupta observació del drama policial–, realitza aquí una adaptació d’una altra adaptació, ja que a l’èpica Los siete samuráis (1954) d’Akira Kurosawa –indiscutible obra mestra–, el notable John Sturges li va donar un altra volta de rosca traslladant al territori del western set inadaptats amb vocació d’herois anònims a Els set magnífics (1960), on un repartiment estel·lar i una banda sonora d’Elmer Bernstein que ha esdevingut tot un clàssic, i que Fuqua té el detall de recordar, van marcar època en el gènere.

Ara, amb Denzel Washington al capdavant i amb un grup actoral que representa amb efectivitat els rols de perdedors amb possibilitat de redempció, s’ha aconseguit una pel·lícula eficaç, en la qual els codis no canvien però sí l’objectiu, i la revenja cobra més transcendència que la generositat, a banda d’un clímax amb molt més soroll, bales i pólvora que l’antecessora, i on abans hi havia un poble mexicà oprimit pel jocós Caldera (Eli Wallach) i els seus bandits, ara hi ha un cruel empresari amb desenes d’assassins a sou, a qui farà front un gresol de races personificades en aquests set tipus durs, això sí, sense el carisma de Yul Brinner, Steve McQueen, Charles Bronson o James Coburn. Allò és una altra cosa, allò és llegendari.