Godot no arribarà

A la gran obra mestra de Samuel Beckett, els protagonistes es passen els dies esperant Godot. Però ell no apareix. Els protagonistes saben que Godot no vindrà, però són incapaços de reconèixer que tant esforç i temps perdut han estat malgastats debades. Durant l’obra de teatre, l’espectador pateix amb els personatges sabent que allà no vindrà ningú, que millor els aniria si es deixessin d’enganys i afrontessin la realitat d’una vegada. Amb el monotema separatista succeeix una cosa semblant el que va aconseguir el premi Nobel, un èxit teatral.

Els agricultors no reben els ajuts que Torra els va prometre després dels incendis, les universitats han avisat de les seues asfíxies econòmiques i l’atur continua augmentant. Això és el que té dependre d’un govern la prioritat del qual és aïllar-se i que des de fa anys ens governa amb un improductiu més del mateix.

A tot això, la setmana vinent celebrem una nova Diada. Ja saben que fa anys que el nacionalisme vaticina que serà l’última abans de la independència, encara que aquesta vegada ja és tan obvi que Godot no ve que han mesurat les grandiloqüències. Es vendran les samarretes de la temporada, alguns aprofitaran per menjar al port, vigilant bé que no els robin la cartera o els arrenquin el rellotge, i després el selfie aparentant convenciment per a la posteritat, lluint un lluent casc de plàstic groc.

Després d’aquell dia, a seguir com a l’obra de Beckett, esperant una promesa de ficció que fabula amb l’arribada del que és evident que no arribarà. Aquesta és la gràcia de la inquietant relació entre els personatges de l’obra, un afany inexplicable i tot un art dels vividors processistes que en són els grans beneficiaris. Laín Entralgo ho sintetitzava com “la vida humana és la suma d’una espera i una esperança, aquella real (la contínua espera a Godot), aquesta absurda (la infundada, desesperançada confiança que Godot arribarà)”. El final és ben conegut, el teatre de l’absurd, ja que Vladimir i Estragon, entranyables personatges com pocs n’hi ha, decideixen anar-se’n de paraula però els personatges segueixen immòbils, un engany que l’espectador reconeix al baixar el teló. Una altra Diada excloent que vindrà revestida de pompositat amb arengues i proclames messiàniques.