El realisme màgic pinta el Canadà

Els aficionats als còmics coneixeran, molt probablement, la trilogia d’Essex County (2011). La que va ser la primera col·lecció de novel·les gràfiques de Jeff Lemire (Sweet Tooth, Black Hammer), publicada per l’editorial independent canadenca Top Shelf Productions i composta per Tales from the Farm, Ghost Stories i The Country Nurse, va arribar a considerar-se una de les cinc essencials de la dècada segons Canada Reads. Es tractava de tres històries curtes emmarcades al comtat d’Essex, a Ontario, que giraven entorn de tres personatges les vides dels quals s’entrecreuaven. D’una banda hi havia Lester (Finlay Wojtak-Hissong), un jove que s’havia mudat amb el seu oncle Ken (Brian J. Smith) després de la mort de la seua mare; també vam conèixer Lou (Stephen McHattie), un ancià que pateix Alzheimer i divaga sobre el passat i el present; i Anne (Molly Parker), una infermera la principal funció de la qual en la trama era la de servir com a nexe a la realitat per a la resta de personatges. Perquè tant el còmic com l’adaptació a la petita pantalla d’Essex County, dirigida pel també canadenc Andrew Cividino (Piscina infinita, Sleeping Giant), tenen un rerefons de realisme màgic que representa, en paraules de Filmin, “un estudi íntim d’una excèntrica comunitat agrícola i una tendra meditació sobre la família, la memòria, el dolor, els secrets i la reconciliació”. A través de cinc episodis d’uns quaranta-tres minuts de durada, la cinta de la CBC supera qualsevol expectativa respecte a l’obra original. Encapçalada pel mateix Lemire i amb el suport d’Eilis Kirwan (La veritat oculta, Nurses) com a showrunner, aquí alguns personatges com Lester, Ken o Anne tenen un aspecte renovat i molt més espai per brillar que en les vinyetes en les quals van nàixer. Tampoc era senzill dur a terme aquesta adaptació, i fins i tot hi va haver un intent fallit amb una productora nord-americana.

Encara que es tracta d’una història amb un dilatat accent canadenc –no en va gran part del repartiment i de la producció són canadenques–, una cosa que pot no acabar d’encaixar amb la nostra concepció de la societat, tant la bellesa implícita en tot dramatisme que acompanya el guió com l’èpica agregada respecte a la novel·la gràfica fan que mereixi, i molt, la pena. I dic pena perquè podrem catalogar-la com a evocadora, minimalista, sensible, però en cap cas d’història alegre.