L’altre

Han besteak besterik ez dago, traduït al català, és “allí no hi ha altra cosa que els altres”; i és clar, donada la redundància, s’hi podria afegir “i aquí nosaltres, els innocents”, “els immaculats”, “els escollits” o bé “l’assot dels desviats, els garants de la Veritat”, tot entonant la cançó La bona gent, del grup Manel. En basc, beste significa “altre”. Massa gràfic per deixar escapar l’oportunitat de reblar el clau després d’escriure la carta que va sortir publicada en aquestes pàgines, el proppassat 1 de març, adreçada a un desconegut artista anomenat BESTE, al qual, ja avanço per a qui pugui interessar, encara no he pogut conèixer. En tot cas, sospito que aquesta només és una coincidència nominal que, tanmateix, em va com anell al dit pel que m’interessa exposar “aquí”. Amb tanta Història a les espatlles, hi ha quelcom de pesat a haver de recordar qüestions com el mal que genera la utilització de l’altre en benefici propi, com a ase dels cops o com a boc expiatori que facilita la cohesió grupal: nos-altres, els bons, els civilitzats, els nadius, els homes… i els-altres, els dolents, els incívics, els forasters, les dones, les bèsties… meeec! La llista és inacabable si un s’instal·la en la supèrbia, en l’estima a si mateix i en el menyspreu als altres.

Pensar no és un luxe, és una necessitat, deia Xavier Rubert de Ventós… per això, i si es vol evitar caure en el prejudici, el pensament que es pretén erudit té la responsabilitat de considerar el que esdevé a fora tenint en compte els biaixos de la mateixa mirada, gens innocent. L’estudi dels altres –primera i segona persones incloses– és, en aquest sentit, una de les raons de ser de l’antropologia com a disciplina. Els altres, no com a un objecte aliè i alienant, sinó en tota la seva vivesa, arran de llurs inquietuds i motivacions, i formes en com aquestes s’expressen.

Fa uns dies, es feien públiques les dades de la població estrangera, a 1 de gener de 2024: un 18%, a Catalunya, un 20,3%, a la província de Lleida, i un 29,5% i un 51,6%, a la Segarra i a Guissona, respectivament, que són la comarca i el municipi amb les taxes més elevades del país; comptabilitzant els “altres catalans” entre els natius, i no excloent-los com voldrien uns quants. Avui, els espais rurals són culturalment i socialment tan heterogenis com la metròpolis més densificada perquè, fet i fet, els processos als quals estan sotmesos són els mateixos. Industrialització, urbanització, migració, turistització i explotació, en definitiva, són dinàmiques pròpies de la lògica neoliberal que, arran de les disputes generades per la multiplicació dels actors, empetiteixen el món local. No tenir present això és un error immens, com també ho és seguir estigmatitzant l’altre per intentar salvar la incertesa del moment, i alguns el cul i la cadira. No debades, el neguit provocat per l’alternança i les interferències als mateixos circuits és el que fa saltar les alarmes i, sovint, fa dir: “saps què? Per si de cas, ves-te’n”.

Tal com es perfila l’horitzó, faríem bé de donar-hi una altra volta.