El camp d’esports
El televisaven i jo en vaig veure els minuts finals, devia tenir 10 anys. Ho sé perquè aquella saleta on hi havia la tele després seria l’habitació del meu germà, i el seu naixement és un d’aquells esdeveniments que t’ajuden a mesurar el pas del temps, abans i després de l’institut, de marxar a estudiar a Barcelona, d’anar a treballar a Mallorca o de l’arribada de la meva filla. Cadascú té els seus i n’hi ha, com la pandèmia que, diria, són col·lectius.
La cantarella de les transmissions esportives era la sintonia dels caps de setmana a casa nostra, els partits de dissabte al vespre a TV3, els carrusels diumenge a la tarda, el Gol a Gol diumenge al vespre i més endavant, la banda sonora de Desafiament Total de Canal plus. Amb aquell partit em va començar a interessar allò que fins aleshores em semblava la cosa més avorrida del món, que només em prenia la plena atenció de mon pare.
Ja havia entès l’emoció de guanyar amb aquell gol de Koeman o les lligues agòniques del Barça del Dream Team, però mai me n’havia interessat el joc fins a aquella tarda, vaig demanar que m’expliquessin què era el fora de joc i, per primera vegada, ho vaig entendre. Després del partit, va venir l’eufòria i no eren imatges de Barcelona, eren els carrers de la meua ciutat, pels quals jo passava cada dia, que cridaven “ni PSOE ni PP, vota Mané”. Uns anys després em vaig fer sòcia del Lleida i un diumenge sí un no peregrinava amb mon pare fins al camp per seure a la nostra localitat de tribuna. Devia ser l’única xiqueta de l’institut que hi anava, potser l’única adolescent de Lleida que esperava el cap de setmana per anar al futbol. La megafonia dels altaveus entrava a casa, el del Camp d’Esports és el meu barri, la imatge de l’estadi m’ha acompanyat durant bona part dels anys d’estudi, era el paisatge que veia per la finestra de davant l’escriptori. Però, quan un és aficionat, l’estadi és alguna cosa més, és casa, és el temple en l’imaginari compartit. El Camp d’Esports és també el símbol de la ciutat d’ideals que volíem bastir. La portalada que queda a Rovira Roure entre el gimnàs i el nou edifici del col·legi de metges és el vestigi d’aquell parc esportiu d’ensomni. No perdem ara també el capital sentimental que alberga per als aficionats al futbol de Lleida.
