Els no-mestres

Si heu tingut la sort de tenir bons mestres, no cal que us en digui re; les seues veus us acompanyen. Des d’aquest altaveu, parlaré dels no-mestres, dels que no se’n guanyen el nom ni en tenen cap pretensió. Perquè no en tenen la necessitat: ni senten la pròpia ni senten la dels seus alumnes.

Necessito una bomba. Una bomba a petar de sentit comú que faci volar pels aires les mediocritats docents i les apaties funcionàries; que generi megatones d’autocrítica i de rigor i les escampi per les aules dels no-mestres sense por a les conseqüències.

No en coneixeu cap, de no-mestre? Són aquells passants de professió, sense vocació ni prou formació, que volten mig aplanats o ronden massa tibats perquè, en el fons d’algun fons, saben que podrien caminar més del que es mouen. Però es conformen i s’amaguen. Es carreguen de raó i d’excuses sense trobar el coratge per fer cap pas, ni endavant ni al costat.

I com que ningú els empeny ni en fa cap avaluació d’aquelles continuades (ai, el corporativisme desvirtuat i les direccions i les conselleries i la mare que els manté a tots), per això ens cal la bomba.

Danys col·laterals? No considero que fer fora incompetents sense redempció possible o donar oportunitats a la rectificació de penedits tanqui les portes de cap cel.

Sensibilitats ferides? No crec que la sensibilitat abundi entre els no-mestres i, com que a Catalunya es veu que no en tenim, estic tranquil·la com un bebè.

Quan l’ombra del dubte m’inquieta, engego la ràdio o la tele i recupero la tranquil·litat. Hi va sortint gent que mana per recordar-nos les excel·lències del nostre cos docent: bons mestres, bones polítiques d’educació fetes per polítics encara més bons que els mestres...

La bomba tindria regulador de potència: des del mode De-moment-és-un-simulacre fins a l’Ara-ja-us-toca-una-bona-sacsejada. A l’opció Rebentem-el-sistema, potser hi col·locaria aquell botó roig de les pel·lícules: mai se sap amb els radicals de la nova escola o amb llops solitaris tipus pare-fins-al-gorro o alumne-fins-més-amunt.

Si ser mestre depèn de la vocació, no es deu poder ensenyar; de fer de mestre, només faltaria, se’n pot aprendre.

Per ciència infusa, no. Cal prendre consciència de la pròpia responsabilitat i respectar els qui t’acompanyen.

Has de voler millorar, treballar per continuar aprenent i perdre la por a avaluar-te i que t’avaluïn. No és això el que demanen als alumnes? No ho sé dir més clar, però s’hauria de dir més fort.