Tantes hores compartides

“Tants quilòmetres recorreguts, tantes patinades, tantes nits sense dormir, tanta música en directe”, deia un antic anunci de ginebra mentre sonava el (Sitti’on) the dock of the Bay d’Otis Redding en una exaltació de l’amistat que no em puc resistir d’evocar quan penso en el grup d’amigues de la infància. Perquè efectivament hem compartit tot això que explicava aquesta campanya publicitària dels noranta. Eren els anys, en van ser uns quants i ara ja en fa molts, en què compartíem el dia a dia i ens anàvem fent grans juntes. Per això, sabem exactament d’on venim cadascuna de nosaltres, d’on vam sortir abans de convertir-nos en el que sigui que siguem ara. Podem preguntar pels pares perquè els coneixem de quan eren joves i podem preguntar pels fills perquè els hem vist néixer. Ara que ja no compartim la quotidianitat d’anar a l’institut i de fer plans pel cap de setmana en una espècie de bucle confortable que semblava etern, ens retrobem de tant en tant, quan la vida ens permet coincidir, sovint per celebrar alguna cosa. I el mes de maig, que és quan la nostra ciutat s’endiumenja, sol tocar. Les amistats d’infància i d’adolescència són les que coneixen les nostres vulnerabilitats, els racons més foscos de la nostra ànima, però també els més lluminosos. Un vincle així uneix les tres amigues del repartiment de la darrera temporada de The White Lotus, la sèrie que ha posat el mirall davant del fenomen del turisme, de la relació de desigualtat entre el visitant, que per definició està de pas, i el resident, condemnat a viure en el paradís. L’única concessió a la tendresa d’aquesta temporada (alerta, espòiler!) és el desenllaç de les tres noies que ens mostra el privilegi de conservar en la maduresa una amistat d’infància. Molt abans que The White Lotus, també va parlar sobre el turisme l’escriptor mallorquí Guillem Frontera, desaparegut a final de l’any passat, a la novel·la, de títol subtil, Els carnissers. Deia que res que no sigui una guerra canvia tan ràpid una terra com l’arribada del turisme. Sobre l’amistat, Frontera deia que tenia amics que sabia que eren cobdiciosos i uns impresentables, però que els estimava perquè eren els seus amics, com les noies de la sèrie.