L’adeu al Lleida
Aquells nens a l’escola amb la samarreta blava del Lleida a final de curs de l’any passat eren un miratge en l’agonia d’un club que no hi ha hagut manera que aixequés el cap. Ser aficionat al futbol no és fàcil a Lleida, el serial de l’última dècada navega entre el vodevil i el telefilm de sèrie B. Farien bé els guionistes de deixar d’estirar el final com un xiclet i decidir-ne el desenllaç d’una vegada. És just per una afició que curiosament, com més surrealista ha estat la situació del club i de l’entorn, més ha crescut.
És injust que desaparegui el Lleida històric en un moment en què els equips modestos del futbol català estan ressorgint i els aficionats diuen orgullosos que són del Sant Andreu o de l’Europa i van al camp a veure l’equip. El futbol de proximitat ha vençut les ínfules de l’invent de la King’s League, un espectacle pensat per enriquir el seu creador i que amenaçava d’endur-se els jugadors de les categories amateurs o semiprofessional.
A la ciutat de Nàpols, un club que s’ha hagut de reinventar més d’una vegada, enguany s’ha desfermat la bogeria amb la consecució de l’Scudetto. Un altre club històric italià, el Brescia, està a punt de desaparèixer també per problemes econòmics. Nosaltres hem de pensar també en un ressorgir, en seguir disfrutant del futbol a la ciutat. La sort de l’aficionat és que, durant 90 minuts, uns colors compartits ens distreuen de les nostres cabòries i dels nostres problemes per jugar i competir com si fóssim nens.
Es fa difícil pensar que deixarà de sonar l’himne del Segre i sentiment, de la senyera i la sardana, al Camp d’Esports, però l’afició està curada d’espants i mereix que algú surti a explicar clarament què està passant. Llevat d’un gir de guió inesperat, i en aquesta història n’hem vist de grossos, el Lleida desapareixerà. Com en un desamor, cal llepar-se les ferides, portar al cor els bons moments viscuts, les petites satisfaccions, el gust amarg dels descensos, les rancúnies de les rivalitats passades, la complicitat amb aficions amigues i, fet el dol, tornar-nos a il·lusionar amb nous projectes. Ja n’hi ha un per fundar un club popular, dels socis, que començaria a la darrera categoria del futbol amateur, però això és igual si la pilota roda i hi ha un sentiment de comunió.
