Diem prou

A Lleida ja n’hi ha prou de silencis còmplices, de mirades cap a una altra banda i de discursos ensucrats que només serveixen per rentar la consciència d’alguns que diuen ser progressistes, però que viuen molt lluny del problema. Ells, els qui diuen que tot va bé, es permeten el luxe de sermonejar-nos sobre convivència, inclusió i “cohesió social”. Mentrestant, d’altres han de patir perquè conviuen amb l’incivisme o perquè la botiga de tota la vida tanca per por de robatoris recurrents.

Però nosaltres, la majoria, els lleidatans que paguem impostos, complim amb les normes, els que encara creiem que l’esforç hauria de ser premiat i no castigat, estem tips. Tips de veure com es desmantella, dia rere dia, la nostra ciutat en nom d’una suposada solidaritat que només funciona en una direcció. Ens volen fer creure que Lleida és un refugi. I tant que ho és! Un refugi fiscal per a qui no ha treballat mai; un refugi legal per a qui acumula antecedents; i un refugi moral per a qui, amb diners públics i fent un ús inadequat del sistema, viu millor que molts autònoms i treballadors.

I mentre això passa, els veïns de sempre –els que fa dècades que fem barri– han de fer malabars per arribar a final de mes. Els nostres joves veuen com les ajudes a l’habitatge van a parar, a vegades com per art de màgia, a perfils “d’alt risc” que, curiosament, mai tenen problemes per tenir el mòbil d’última generació o per muntar festes que acaben a cops de puny. Perquè, al final, resulta que la cultura de l’esforç és només per a nosaltres. Ells tenen la cultura del subsidi. I, sorprenentment, els surt rendible.

És hora de dir-ho clar: a Lleida no hi sobra ningú que vulgui conviure i construir una ciutat millor, però tampoc no hem de subvencionar els que se n’aprofiten. Ajudar les persones que ho necessiten, que treballen i que requereixen l’ajuda de l’administració en un moment de la seva vida, sí. Però no serem ximples. No permetrem que el bonisme disfressat de política social continuï fent forat a una ciutat que podria ser molt més del que és. I us ben asseguro que recuperarem la identitat de la nostra ciutat entre tots.

Volem una Lleida pròspera, amb comerç viu, amb carrers nets i segurs, on les famílies puguin passejar a les deu del vespre sense por. No demanem gaire: només demanem que la llei es compleixi, que les ajudes vagin a qui realment les necessita i que es comenci a posar límits als que confonen llibertat amb impunitat. No pot ser que denunciar un delicte sigui més complicat que cometre’l. No pot ser que fer les coses bé et penalitzi. Apostem per una Lleida de valors. Valors que neixen del respecte, de la llibertat individual i del mèrit personal. Això no va de races ni d’orígens, va d’actituds. I Lleida ha de ser un lloc on qui vol treballar, prosperar i contribuir sigui benvingut, vingui d’on vingui. Però també ha de ser un lloc on els que volen viure del conte, de l’ajuda eterna i de la trampa sistemàtica sàpiguen que aquí no hi tenen cabuda. Els discursos benintencionats, les pancartes amb eslògans buits i les subvencions eternes no solucionen res. Al contrari: cronifiquen la pobresa, degraden l’espai públic i converteixen Lleida en una ciutat cada cop més allunyada d’aquella capital orgullosa que vam ser, però que tornarem a ser de la mà de la #Lleidaimplicada i del PP Lleida. Perquè això no va d’ideologies ni de sigles partidistes: va de sentit comú i de posar Lleida i els lleidatans per davant de tot. Va de seny i d’ordre.

La cultura del subsidi, aquesta xarxa que atrapa i desmotiva, s’ha de substituir per la cultura del treball. Cal dignificar l’esforç, no pas ridiculitzar-lo. Cal premiar el que estudia, el que emprèn, el que cuida. I cal deixar clar que qui destrossa, roba o imposa la seva llei a base de cridar més fort no hi té lloc.