Per què necessitem sentir-nos valorats?

Hi ha una necessitat que compartim tots els éssers humans, des de la infantesa fins a la vellesa, independentment de la nostra condició, cultura o professió: necessitem ser reconeguts. Tant, que podríem afirmar que el reconeixement és per a l’ànima com l’aire per al cos. El reconeixement és una forma d’aliment per a la motivació i l’autoestima. Quan rebem reconeixement ens sentim plens, útils i vius. I quan ens en manca, alguna cosa dins nostre es va apagant a poc a poc. L’ésser humà no pot créixer ni donar el millor de si mateix sense sentir-se valorat.

Som, ens agradi o no, addictes al reconeixement. Quan fem alguna cosa ben feta i algú ens ho diu, ens creix la confiança, la seguretat en nosaltres mateixos, ens reafirma, motiva i ens impulsa a seguir endavant. En canvi, quan el nostre esforç passa desapercebut, quan ningú ho veu ni ho valora, és el principi del desànim, de la desconnexió i comencem a ressentir-nos, a perdre entusiasme i a poc a poc s’esquerda la relació, ja sigui dins d’una empresa, una família o una amistat.

És curiós, però tot i necessitar aquest reconeixement, ens costa molt donar-lo. Per aquest motiu cal crear una cultura de reconeixement real, no formal ni fingida. Un “gràcies” a temps, una mirada d’orgull, una paraula de suport després d’un mal dia, una felicitació pública quan toca. Petits gestos amb gran impacte. No podem viure contínuament assenyalant els errors dels altres i no celebrant encerts. Però no podem oblidar una cosa fonamental: el reconeixement és gratuït. No costa res, però té un valor incalculable i el seu impacte pot ser enorme.

Aquesta necessitat es manifesta amb força tant a les empreses com als equips esportius. Quan una persona se sent reconeguda pel que fa, sigui un treballador, un directiu, un entrenador o un esportista, es compromet més, s’implica més i contribueix amb més entusiasme a l’objectiu comú. En canvi, quan el reconeixement s’esvaeix, es buida també la il·lusió i l’energia es dilueix. A l’àmbit empresarial, per exemple, quan es demana als treballadors què troben a faltar a la seva feina, més del 90% coincideixen: no se senten prou reconeguts. No parlen de sou, ni d’horaris, ni de vacances ni de beneficis. Parlen de reconeixement.

A l’esport, passa exactament igual. Un equip pot tenir talent, estratègia i recursos, però si no hi ha reconeixement intern –entre jugadors, entre entrenadors, de la directiva cap a l’equip, de l’afició cap als seus–, el rendiment es ressent. El reconeixement no és un premi, és una necessitat. És el combustible emocional que manté units els equips i fa que les persones es deixin la pell pel col·lectiu.

Com a líders empresarials, com a entrenadors, com a companys o companyes d’equip, tenim una responsabilitat: fer del reconeixement una pràctica habitual. No és una debilitat, és una fortalesa. I sobretot, és un acte de justícia i d’humanitat.

Donem, doncs, el reconeixement que voldríem rebre. A la feina i al vestidor. A l’oficina i en l’esport. Perquè quan les persones se senten vistes, valorades i reconegudes, tot –absolutament tot– comença a respirar millor.

Per això, ara més que mai, hem de posar el reconeixement al centre. Perquè reconèixer l’altre és fer-lo visible, és dignificar-lo, el nutrient invisible de les relacions humanes i el fonament del creixement personal i social. És un acte d’humanitat, senzill però poderós, que pot canviar vides, transformar equips i fer que una societat sigui més empàtica, justa i cohesionada.

Reconeixem més. A casa. A la feina. Al carrer. A les institucions. No ens cal cap motiu extraordinari per fer-ho. Només cal obrir els ulls, observar i tenir el cor obert. Donem reconeixement –amb generositat, amb autenticitat, amb constància–. I veurem com tot comença a respirar millor.