Sixena: qui toca, adreça

Com deia la meva padrina, “qui toca, adreça”. I n’hi ha que en saben molt de tocar i d’adreçar sobretot si són els que sempre manen. I sempre manen cap a la mateixa direcció: quan Dalí era gran després d’haver fet la gara-gara a Franco, a més de surrealismes renaixentistes, genialitats dalinianes, peripècies i fantasies a dojo, continuava envoltat de poca gent de fiar i d’una munió d’arreplegats i fantasmes depredadors, entre els quals Juan Carlos i Sofía, que van aprofitar l’amor innat de Dalí per Espanya per fer-li canviar el testament, suprimint la meitat que llegava a Catalunya. Va ser recompensat, això sí, amb el marquesat de Púbol i l’oblit de les rendes no presentades, si bé quan als últims moments volia un notari, aquest no va poder entrar a la seva habitació. Qui o què ho va impedir? Ara no sabem tampoc per què entre les deu i quinze obres de Dalí que té dret a reclamar legalment el MACBA mai ho ha fet. Per què? Un altre capítol galdós de “qui toca, adreça” el tenim amb el contingut de les declaracions radiofòniques expressades quan encara era Abat de Poblet el monjo Josep Alegre que vaig poder escoltar. Va relatar amb disgust que del monestir en van sortir vagons i vagons de tren cap a Madrid carregats de molt material i també documentacions, lligalls, incunables, pergamins i codis. Algú n’ha sabut res més? Algun historiador ho ha investigat?

Els esdeveniments més recents que recordo van ser les frustrades peticions d’estades temporals del Guernica de Pablo Picasso a Barcelona amb motiu dels jocs olímpics del 1992 o les provinents del mateix País Basc. Recordem que amb anterioritat i durant molts anys va viatjar per diferents motius, també per recaptar diners per la república espanyola, fins que es va dipositar al MoMA de Nova York, i d’allí a Madrid. Cal reconèixer en aquest cas que aquesta tela de Picasso de grans dimensions va patir almenys 30 trasllats, per tant, un cop a Madrid, allà es remourà el que calgui, però ja no en sortirà. L’última cirereta del pastís que recordo la tenim en la Dama d’Elx, venuda pel propietari de la finca on es va trobar a un antiquari francès que la passà al Louvre i intercanviada per Franco, entre altres obres, per un Greco i un Velázquez. Doncs quan des de l’ajuntament d’Elx reclamen el seu retorn, el ministre de cultura de l’època, senyor Iceta, ràpidament encomana un informe de les conseqüències que patiria si tornés a Elx: els autors de l’informe van concloure que millor quedar-se a Madrid, tot i tractar-se d’un bust no clavat a cap paret. La pregunta del milió, però, és per què l’actual ministre Urtasun no ha demanat cap informe sobre les conseqüències de traslladar les pintures murals des del MNAC a Sixena? I sí que des del minut zero ha predicat l’acompliment de les sentències sense recordar que al seu dia diverses entitats d’Aragó i el mateix museu de Saragossa van refusar la recepció perquè costava 6.000 pessetes de l’època una part de la seva consolidació. Què hauria fet ara el ministre de cultura espanyol si les pintures de Sixena estiguessin en algun museu de Madrid? a) Saragossa ja no les hauria demanat perquè els aragonesos volen ser els castellans primers de la classe, b) Els de Madrid farien de Madrid perquè no són cap “província desafecta”, o sí? I com sempre, ja ho deia la padrina, qui toca, adreça, i de no voler gastar sis mil pessetes ara volen el pollastre llustrós, desplomat, rentat, rostit i amb llamàntol a la porta de casa, a pagar els altres, encara que arribi malmès. Tant se val...