La realitat que construïm

“He tingut un dia miserable. M’he despertat de matinada. Altra vegada la mateixa rutina. Treballar un munt d’hores en una feina que ni em realitza ni em satisfà. Si hagués estudiat més, potser ara tindria un lloc de treball millor. La vida no m’ha somrigut, la mala sort em persegueix. Ningú m’entén. Produir i pagar impostos per tot, perquè d’altres visquin sense treballar o com a reis! Quin desengany!”

Aquest testimoni ens presenta una persona que està llegint la realitat de forma pessimista.“Avui ha estat un bon dia. M’he despertat pensant en les oportunitats que tinc per servir, estimar i ser útil. Els meus i jo tenim bona salut i puc guanyar-me la vida amb dignitat. Podria haver estudiat, però vaig fer el que vaig poder amb les circumstàncies que tenia en aquell moment. Valoro de mi que soc dinàmic i que mai m’he rendit. La vida és un aprenentatge constant”. Aquí tenim un exemple de persona que està llegint la realitat de forma adaptativa. La diferència entre un i altre no és la realitat, sinó com la interpretem, com la processem i quin diàleg interior construïm arran d’ella. Com deia James William, “ets tu, amb la teva forma de parlar-te quan caus, el que determina si has caigut en un clot o en una tomba”. En aquest procés entra en joc l’optimisme i l’autoestima que s’ha forjat des de la infància, però que també depenen del treball personal que hàgim fet. Cal matisar que tenir bona autoestima no és ser un narcisista que creu ser perfecte, sinó ser conscients dels nostres punts forts i dels nostres límits, acceptant-los serenament. Molts creuen que l’optimisme o el pessimisme i l’autoestima venen de fàbrica o es determinen en etapes de la vida que no hem pogut governar. Així, som com som i no ho podem canviar. Ara sabem, però, com va predir Ramón y Cajal, que “qualsevol persona, si s’ho proposa, pot ser escultor de la seva ment”. Efectivament, existeix neuroplasticitat, encara més, existeix neurogènesi inclús en els adults i, per tant, es pot reeducar determinades tendències de funcionament cognitiu. Aprendre a reeducar la ment significa influir en els pensaments, les emocions i en els comportaments. Els psicòlegs parlem de l’esquema Conducta-Emoció-Pensament-Realitat i com s’influeixen i es retroalimenten entre si. La neuroplasticitat és, doncs, una qualitat cognitiva humana que podem usar a favor nostre si ens ho proposem. Cert és que hi ha estils de pensaments, experiències vitals traumàtiques i autoafirmacions identitàries inculcades o adquirides des de la infància que poden ser més difícils de treballar i que poden necessitar un acompanyament professional. Amb tot, molts dels pensaments i diàlegs interns quotidians els podrem reestructurar. Aquesta habilitat s’aconsegueix amb la pràctica fins al punt que el cervell pot arribar a realitzar-la de forma automàtica. En aquesta línia, us animo, a l’hora d’abordar la realitat, a posar el filtre de la reestructuració, parant atenció als petits plaers i alegries de la vida, als petits objectius assolits, als punts forts i febles que tenim. Fent-ho així, ens mirarem de forma realista i equilibrada i abraçarem de forma pacífica i serena el que som. Us animo a anar detectant i reestructurant aquelles etiquetes que ens hem posat (o ens han posat) i que ens victimitzen, ens defineixen amb excessiva duresa, ens incapaciten o ens fan viure en la por, el negativisme, el dolor o la rancúnia.