La descomposició dels ajuntaments

La crisi que viuen els ajuntaments de Catalunya en la cobertura dels llocs de secretaria, intervenció i tresoreria és un exemple clar de com la inacció institucional pot tenir conseqüències directes sobre el funcionament quotidià dels municipis i, sobretot, sobre la vida dels seus veïns.

L’Estat, que fa una dècada va assumir la competència per cobrir aquestes places, ha estat incapaç d’oferir solucions efectives: els processos de selecció han estat insuficients fins i tot per compensar les jubilacions.

La Generalitat tampoc no hi posa remei. No disposa de borses per cobrir baixes –que són contínues– ni d’un sistema que n’eviti la proliferació. Això obliga cada ajuntament a buscar substituts pel seu compte, fet que multiplica la mobilitat del personal i genera un autèntic efecte dominó: quan un municipi aconsegueix cobrir una plaça, en queda una altra descoberta.

La magnitud del problema és creixent. Només en els darrers deu dies, cinc ajuntaments del Segrià s’han quedat sense secretari o interventor, una dada que il·lustra fins a quin punt el sistema està al límit. Mentrestant, els requisits i procediments administratius que s’exigeixen a un municipi petit són exactament els mateixos que a Barcelona o a qualsevol gran ciutat. Però els recursos, ni de bon tros.

El resultat és un sistema en descomposició: canvis constants del personal, pèrdua de continuïtat administrativa, subvencions que s’escapen, llicències que s’endarrereixen, projectes que no poden avançar i autònoms que no cobren. Els grans perjudicats són, com sempre, els municipis petits i mitjans, que pateixen la inestabilitat que altres nivells de l’administració semblen acceptar com un mal menor. Tot plegat té una víctima clara: els veïns, que veuen com la maquinària municipal s’alenteix o s’atura per culpa d’una inacció que ningú vol assumir com a pròpia.

Aquesta situació tampoc no ajuda els alcaldes a governar. Sense secretaris, interventors o tresorers, es troben amb una administració paralitzada, incapaç de tirar endavant decisions essencials per al funcionament del municipi. No poden aprovar pressupostos, tramitar contractes ni gestionar ajuts amb normalitat, i això els obliga a dedicar més temps a resoldre obstacles burocràtics que a governar. La manca d’aquests perfils clau converteix la gestió municipal en una cursa d’entrebancs que frena qualsevol iniciativa i desgasta els equips de govern locals.

Mentre l’Estat, la Generalitat i els ens supramunicipals es miren els uns als altres esperant que algú mogui fitxa, els ajuntaments continuen fent mans i mànigues per mantenir el servei públic viu. I això té un límit. Per tot això, cal una resposta urgent i coordinada.

Els ajuntaments necessiten que aquestes 3 instàncies assumeixin la seva responsabilitat i posin en marxa mesures efectives per garantir la cobertura estable d’aquests llocs essencials. Sense suport institucional, els municipis no poden continuar sostenint sols aquesta situació. És hora d’oferir solucions reals –borses de treball àgils, processos de selecció més freqüents, serveis d’assistència ben dotats i organitzats i una millor planificació– perquè els alcaldes i equips municipals puguin fer allò que la ciutadania espera d’ells: governar i servir els seus veïns amb eficàcia.