Perfums de desembre

Un poeta definia els dies com el lloc on vivim i ben mirat és així de simple. S’atansen les festes de Nadal i emergeix l’acolorit advent de la publicitat en què destaquen els perfums, amb el benentès que en aquestes celebracions assenyalades per la litúrgia hi fa una bona collita el màrqueting més perseverant, i això que la devoció contemplativa està com està. Durs com un personatge de Scorsese aguantem la pronunciació excessiva dels anuncis de fragàncies... fins a la pròxima festivitat dessacralitzada no tornarem a escoltar una cantarella idiomàtica ornamentada amb la imatge al·legòrica d’uns nois i noies de mirada fixa als quals mai no contractaríem per collir fruita, per no parlar d’altres espots on apareixen joves ben plantats amb uns comportaments que evidencien seriosos problemes de conducta.

El que és important és comunicar que els triomfadors gaudeixen d’un perfum captivador. El que sigui. Així doncs, per a les properes commemoracions ens caldrà comprar l’aroma dels victoriosos, exceptuant el destacat producte incendiari que tant agradava Robert Duvall a Apocalypse Now, el que definia com a olor de victòria.

No tots percebem igual els perfums, de fet cadascú entén les coses de diferent manera... el meu net petit, el Pau, no comprenia per què els avions per volar no mouen les ales com els moixons i, per si això no fos prou, l’amoïnava també una altra qüestió: “padrí, quan algú es mor i se’n va cap al cel, pot xocar contra un avió?” Són inquietuds ben lògiques quan el pati de la teva escola està en la línia d’enlairament de l’aeroport de Reus.

La majoria de joves tanquen la mirada en un mòbil que és com un genèric per a tot, no necessita cap filtre ni gaire reflexió; pensen ells que l’endemà és encara molt lluny. Quan aixequin el cap els convindria reflexionar per què la imatge de l’esforç s’ha devaluat, per què creix l’economia però no el poder adquisitiu i per què tants semblen educats per ignorar l’educació. Joves amics, cap pantalla no pot substituir el valor del mestre.

Una botiga és una escola on a vegades es guanya i d’altres s’aprèn. Voleu conèixer un vell mestre del comerç? De forma insuperable, un experimentat botiguer de Reus escrivia les seves reflexions en una publicació del Baix Camp: “Tinc molt clar que la meva feina està destinada a la persona que traspassa la porta, la qual tractaré pensant que amb el meu consell li puc oferir un servei per facilitar-li la compra. I, si decideix adquirir alguna cosa, procuraré que ho faci d’acord amb les seves necessitats i de manera satisfactòria”.

Alguns comerços abaixen capmoixos la persiana repenjada en la inèrcia d’anys. Segurament s’han equivocat analitzant el futur del seu negoci, en similitud al desgraciat empresari del Cinema Paradiso, el senyor Giuseppe Tornatore, quan exclamava: “A nosaltres el futur sempre ens arriba tard!”

Malgrat tot, la vella fragància del sentit comú ens anuncia una bona nova: el destí té per costum afavorir la gent preparada. En un raconet de l’ànima admirem les persones que aconsegueixen l’èxit després d’un període d’esforç. Diu la gent que han estat assenyalats per la sort, però l’explicació més honesta és simplement que els perdedors, quasi sempre vocacionals, ja es donen per vençuts abans de ser vençuts.

Hi ha persones que parlen d’innovacions i d’altres que parlen d’excuses. Les oportunitats fan visites curtes i a vegades amb tanta brevetat que es dissipen, perquè tant darrere d’un taulell com davant d’una serralada, el punt de vista és el que crea el paisatge. Amb els anys també t’adones que les ximpleries sovint són més fascinants que el seny i que qualsevol ocurrència amb una bona publicitat fa més rebombori que la feina responsable.