Dos models de ciutat que no van junts
Portaveu del Grup Municipal d’ERC a l’Ajuntament de Lleida
El pressupost municipal no és només un exercici comptable. És, sobretot, una declaració d’intencions. Diu quin model de ciutat es vol construir i per a qui es governa. I el pressupost 2026 que presenta el govern del PSC consolida un model que no compartim: una Lleida de grans anuncis, però amb dèficits estructurals cronificats. I, massa sovint, governada a cop de decret, retornant a la vella opacitat i prenent decisions que només beneficien uns pocs.
El 2026 començarem a executar allò que ens van prometre per al 2023, al 2024 i al 2025, i amb aquest pressupost la Paeria pretén deixar lligat –i ben lligat– no només el 2026, sinó la Lleida fins al 2032. Una ciutat que se’ns diu que convida a imaginar, però que quan toca concretar sempre troba excuses. Una manera de fer antiga, vertical, sense comptar amb ningú, i que està apuntalant una segregació urbana sense precedents.
Des d’ERC entenem que el pressupost va indissociablement lligat a aquest model de ciutat que ens queda lluny. I ja hem advertit que només ens asseurem a negociar si hi ha compromisos concrets. El primer, la mobilitat. Lleida és avui un caos: l’únic llegat visible és l’encariment i la multiplicació de la zona blava. No s’ha apostat ni per la millora dels autobusos, ni pels pàrquings dissuasius, ni per la qualitat urbana de l’espai públic. Enguany, a més, s’acaba el contracte del transport urbà. El temps s’ha esgotat: cal iniciar l’expedient de municipalització aquest mateix desembre i assumir que el transport públic és un servei essencial orientat a la ciutadania, no al benefici privat.
També exigim un impuls real al comerç. Mentre el 2026 ens obrirà Torre Salses, l’obra més emblemàtica del mandat Larrosa, el comerç de proximitat continua sense una estratègia clara. El Pla de l’Estació no pot continuar encallat ni amenaçat per una mala defensa política. Però també cal rigor, recursos, reducció de càrrega financera, promoció conjunta amb el turisme i un Pla d’Usos Comercials, amb calendari i una estratègia per als locals buits. El comerç no sobreviu amb discursos i amb amenaces que els demana posar-se les piles, sinó amb planificació i inversió.
En habitatge, no n’hi ha prou amb comprar solars per fer habitatges de protecció oficial o fer un comitè estratègic només amb promotors. Cal reduir la càrrega directa a les famílies, activar el tempteig i retracte, la compra directa d’habitatges amb llogateres en situació d’abús i protegir-les. L’habitatge és un dret, no un mercat desbocat.
Però el desacord va molt més enllà d’aquests eixos. La neteja és un altre símbol del desgast del model actual: pròrrogues sobre pròrrogues mentre la ciutadania paga més i veu menys resultats. Exigim una brigada extraordinària immediata. La neteja no pot esperar. No compartim un POUM pensat per a una ciutat de 180.000 habitants que no és realista ni sostenible. No compartim un pla de seguretat i un pacte de civisme buits de contingut real. No compartim que l’aula de teatre municipal continuï sent una promesa sense ni tan sols estudis iniciats. I no compartim, ni permetem, el tracte indigne al Lleida Esportiu, per entestar-se a perpetuar el conflicte en lloc d’explorar una solució política amb una taula de treball que tots els grups hem ofert.
Reclamem protecció del patrimoni, participació real i no escenificada, refugis climàtics actius, un pla municipal de salut mental juvenil, la residència de Pardinyes, el centre de dia de Cappont, millores urgents en l’atenció a la gent gran i al SAD, un nou impuls als mercats municipals, una aposta clara per la Seu Vella i un pla de xoc de més de 7 milions d’euros als barris que fa massa temps que esperen.
Aquest és el debat de fons: dos models de ciutat. Un basat en l’aparador, i un altre basat en els drets, la cohesió i la vida quotidiana. El pressupost 2026 és una oportunitat per rectificar. Però avui el govern continua mirant Lleida amb unes ulleres que no són les nostres. La seva manera de fer debilita els consensos i alimenta la desafecció, mentre la seva parella de govern sovint sembla incòmoda fins i tot defensant-los.
Nosaltres ens asseurem a negociar, com sempre, les vegades que faci falta. Però sense mínims consensos ni rectificacions de rumb, el pressupost està abocat a una qüestió de confiança. I precisament això és el que aquest govern no ha sabut construir en tres anys: confiança amb la ciutadania, amb els barris i amb la resta de grups municipals.
