Pares, jo el que vull és ser ric

“I tu, què vols ser de gran?”. Durant dècades, aquesta pregunta amagava una expectativa moral. No es tractava només d’una professió, sinó d’un projecte vital: estudiar, treballar, independitzar-me… En definitiva –i potser un jove ho diria avui amb altres paraules– tenir un futur amb esperança i amb la possibilitat d’una vida digna.

Avui, però, la resposta a la pregunta és cada vegada més clara: jo el que vull és ser ric. Però no d’aquí a deu anys ni després de tota una vida treballant. No, no: vull ser ric –com vull la majoria de les coses– ara i aquí. Que ho diguin de manera tan directa ens incomoda perquè ens interpel·la: què hem fet malament? La resposta no parla tant d’ells com del món que els hem construït. I sí, ho hem fet malament tant pel que fa al “vull ser ric” com, sobretot, a l’“ara i aquí”, però aquesta última seria una altra discussió.

Ser ric sempre ha estat un desig –per què negar-ho–, però rarament havia estat l’única aspiració expressada amb tanta claredat. Abans es camuflava sota paraules més acceptables: vocació, estabilitat, ascens social. Avui ja no cal dissimular. En un context de salaris baixos, feines precàries, lloguers impossibles i serveis públics tensionats o en declivi, el missatge que reben els joves és clar: quin futur tens sense diners? Cap. No tens marge. Ser ric ràpid és el teu camí, i és un camí individual.

En converses d’adults sobre la joventut, el primer, és afirmar que, sens dubte, nosaltres teníem molt més clars els valors que volíem perseguir i l’esforç necessari per tenir una vida digna. Això és inherent a qualsevol època i a qualsevol conversa. Avui, el segon, és escandalitzar-nos pels pocs valors que, suposadament, mostra la joventut i pel seu materialisme. Però quan un fill diu que vol ser ric, ens hauríem de preguntar què li hem estat ensenyant nosaltres i què veu en el seu entorn.

Vivim en una societat que predica l’esforç però premia l’atzar i l’especulació, que parla de valors però mesura l’èxit gairebé exclusivament en termes econòmics, que exigeix responsabilitat individual mentre desmunta els mecanismes públics de benestar.

Els hem repetit que estudiar obre portes. Els hem demanat paciència, adaptabilitat i vocació, mentre normalitzàvem que una generació sencera visqui amb una sensació d’ofec, tant econòmic com mental. La meritocràcia no només ha perdut credibilitat, sinó que ha deixat un rastre de frustració i desconfiança.

El problema no és que els nostres fills vulguin ser rics. El problema és que no els estem oferint cap alternativa creïble. No els estem garantint que l’esforç tingui retorns mínims, ni que el treball digne permeti viure amb tranquil·litat, ni que el futur que els espera valgui la pena per comprometre-s’hi i esforçar-s’hi. Davant d’aquest buit, el diner es converteix en sinònim de seguretat.

Com a societat, hem delegat en l’èxit individual allò que hauria de garantir-se col·lectivament. Cal revisar el llegat que els estem deixant. Perquè quan algú diu “jo el que vull és ser ric”, probablement no està expressant una ambició desmesurada, sinó l’amarga conclusió que el futur que li ofereix la societat, tal com està, no sembla prou just ni equitatiu com per aspirar o per esforçar-se per una altra cosa.