La base racional de la fe

RosalÍa ha tret recentment el seu nou àlbum Lux, amb fort simbolisme cristià. Antoni Gelonch publica un nou llibre titulat Encara ets de Missa? Joves influencers espanyols, alguns fins i tot llicenciats, han entrat al seminari per a ordenar-se capellans. Es preguntaven fa pocs dies a Catalunya Ràdio per què els joves tornen a creure en Déu. La meva opinió personal és que tot això està passant sobretot perquè, en contra del que se’ns ha explicat durant moltes dècades, la fe del cristianisme és racional. Diversos llibres publicats els darrers 20 anys per A. Flew (There Is God) o S.C. Meyer (The Return of the God Hypothesis), i més recentment Nuevas evidencias científicas de la existencia de Dios de J.C. González Hurtado o un best-seller escrit per dos enginyers francesos (Dios. La Ciencia. Las Pruebas) estan confluint en els darrers temps per a explicar el mateix: els descobriments científics del darrer segle i sobretot de les darreres dècades, imposen racionalment l’existència d’Allò que des de fa 4.000 anys anomenem Déu. El model estàndard del Big Bang, la segona llei de la termodinàmica que estableix la mort tèrmica de l’Univers, els ajustaments increïblement fins de les constants físiques (la constant gravitacional, la constant de Planck, la constant cosmològica, la velocitat de la llum, la interacció nuclear forta, la interacció nuclear dèbil, i així fins a 30 constants més), la negació per part de les matemàtiques (D. Hilbert) dels infinits actuals, el teorema d’incompletesa de les matemàtiques per part de Kurt Gödel, el teorema del límit del temps passat de Borde, Vilenkin i Gutz, l’enorme complexitat dels processos biològics començant pel codi genètic o els càlculs de probabilitats de R. Penrose demostren tots plegats tant la impossibilitat que l’Univers sigui etern com la impossibilitat que l’Univers i la vida siguin resultat de l’atzar, i apunten a l’existència d’una voluntat creadora intel·ligent. Per això, ara al segle XXI, l’ateisme és cosa de gent de lletres, escriptors, periodistes i divulgadors científics. Els científics que realment es dediquen a la ciència i no a la divulgació són majoritàriament creients. El 90% dels premis Nobel de física, química o matemàtiques dels darrers 100 anys són teistes o creients, mentre que més del 30% de premis Nobel de literatura són ateus. I és que els científics que de debò es dediquen a la ciència es troben confrontats amb misteris que no poden ser explicats per l’atzar. Per això era creient Einstein; per això es declaraven creients els físics premis Nobel Heisenberg i Paul Dirac, el Premi Nobel de Química Anfinsen; per això el físic teòric britànic Polkinghorne va acabar ordenant-se capellà als 47 anys. Per això el físic Fred Hoyle (el qui va batejar l’inici de l’Univers com a Big Bang) inicialment ateu es va convertir a la fe. Per això el bioquímic ateu Francis Collins, director els anys 80 fins al 2000 del projecte de seqüenciació del genoma humà, va passar d’ateu a cristià i actualment treballa com a assessor científic del Vaticà. Per això el Premi Nobel de Física del 2022 A. Zeilinger ha decidit, degut als seus descobriments científics, creure en Déu, segons paraules seves. Les úniques raons per les quals un científic actualment pot ser ateu són estrictament psicològiques, per exemple l’ateisme de Stephen Hawking, afectat d’esclerosi lateral amiotròfica (ELA), cosa totalment comprensible. Per últim, moltes publicacions de metges com Raymond Moody, Even Alexander, Pin Van Lommel, Jeffrey Long o els espanyols Manuel Sans Segarra o Luján Comas, sobre les experiències explicades per malalts en situació de mort clínica, aporten des de les ciències mèdiques proves de la persistència de la consciència humana després de la mort.