Lideratge global

Què faríem nosaltres al seu lloc?

Aquest estiu, bussejant a l’Illa de Sal, a Cap Verd, vaig tornar a trobar-me una pregunta que m’acompanya des de fa anys: què faríem nosaltres si, en lloc de viure en un entorn segur, haguéssim nascut en un indret oen el qual la supervivència marca el dia a dia?

A Santa Maria, un lloc de bellesa enlluernadora, molts dormen en barques de fusta, mengen el que poden o viuen del turisme. Els seus ingressos són mínims, però els seus somriures, constants. Tanmateix, en un festival de música, em van robar la cartera. Sense targetes, diners ni documents, vaig sentir una barreja de frustració i vulnerabilitat. A comissaria no em van poder ajudar. L’endemà, al departament d’atenció al turista, van aconseguir tramitar la denúncia, malgrat que va ser validada dies després que jo tornés.

Un agent em va dir: “Aquí hi ha misèria, fam, i això fa que aflori el pitjor de les persones.” I ho vaig entendre: no és maldat, és supervivència.

Ho vaig entendre encara més en una altra etapa de la meua vida, quan vaig ser contractada per una escola de negocis argentina per impartir lideratge en un MBA en onze països de Llatinoamèrica. Vaig viatjar sola. A Colòmbia, una nit vaig sentir que algú intentava entrar a la meua habitació. A recepció no vaig rebre cap tipus suport. En altres països –Hondures, Nicaragua, Guatemala, El Salvador, Equador– vaig veure vigilants armats, amenaces latents per simplement agafar un taxi. Em veien com a gringa, com algú amb èxit. I en aquest contrast tan profund vaig comprendre que, en alguns llocs, la vida no val res. Que l’instint de sobreviure supera qualsevol codi moral après.

Però vaig ser valenta i em vaig atrevir a viure l’altra cara: a Quito (Equador), vaig pujar a un bus turístic i en vaig recórrer els carrers i vaig visitar alguns dels seus monuments fins arribar al Panecillo (Patrimoni Cultural de la Humanitat), una muntanya a 3.000 metres sobre el mar, mirador natural des del qual s’observa tota la ciutat, on se citen les famílies per passejar i gaudir d’un paisatge espectacular.

A la República Dominicana vaig llogar un cotxe i vaig recórrer la costa, a la recerca d’un centre de busseig per no perdre l’oportunitat de bussejar en ple Carib. Allà vaig poder gaudir de la meua passió: el busseig, i vaig trobar bellesa, simpatia i humanitat al mig de l’incert. La meua primera parada: la platja de Boca Chica, dividida en zona pública i zones privades de grans hotels. En la pública la gent somreia, anaven en grups, menjaven, es divertien, i fins i tot vaig poder dinar en un restaurant, a primera línia de mar, per tot just tres euros. Una cosa em va quedar gravada: el lideratge no es construeix només amb teoria, sinó caminant entre la gent, relacionant-te, entenent la multiculturalitat, amb respecte, sobretot entre realitats de vegades doloroses que t’alliçonen.

Com a líder, i com a formadora de líders, crec fermament que el nostre treball no pot ser aliè a aquestes vivències. Que liderar no és només gestionar, sinó comprendre. Que no hi ha competència sense consciència. I que no es pot parlar d’ètica o empatia sense mirar de cara als qui simplement intenten sobreviure.

No es tracta de justificar l’injust. Es tracta de no jutjar sense context. I d’assumir que construir una societat més justa comença per liderar amb humanitat. Perquè els bons líders no només transformen organitzacions: transformen realitats.

Els meus desitjos per liderar el 2026: visió, humanisme i valentia per impulsar aquest canvi.