L’abisme de l’esport rural

Molts clubs esportius de zones rurals de la demarcació de Lleida pengen de la vocació, del voluntariat i del mecenatge d’uns pocs empresaris per a poder sobreviure, i molts d’ells toparan amb la impossibilitat de créixer i pujar pel cost desmesurat en què hem convertit l’esport.

Actualment, entre assegurances, federacions, equipaments, quotes i roba, l’esport juvenil s’està encaminant perillosament a una molèstia burocràtica cara per a un segment de la societat fonamental i en una etapa crucial en la seva construcció de la personalitat.

Si l’esport surt car, estem allunyant una part important de la nostra societat de la pràctica esportiva. La pobresa afecta indiscutiblement els més joves de les famílies que la pateixen, i és fonamental i rellevant tornar a vetllar des de les administracions públiques i les empreses privades per a revertir aquesta situació i que els pares en situació de risc no vegin la pràctica esportiva com un luxe que poden evitar.

Els clubs suen la cansalada per buscar els recursos per a poder continuar oferint aquesta sortida als nostres fills. Directius que de forma altruista treuen hores de casa, pares voluntariosos que es desviuen per fer créixer el club, jugadors que fan d’entrenadors de manera voluntària, topen amb una administració que no té els recursos necessaris i que ha convertit una voluntat en un negoci per a les federacions.

El mecenatge és l’única forma de sobreviure, i no ens enganyem, no tenim una cultura anglosaxona del mecenatge, som mediterranis, i és complicat. Hi ha poques empreses que dediquin els seus recursos a acompanyar aquests clubs, i crec profundament que és un error, perquè la cultura esportiva arrela en els nostres joves a la comarca, els dota de pertinença i encadena emocionalment la nostra joventut al nostre entorn, dotant a aquestes empreses de joves treballadors que han crescut en un ambient d’equip.

Si condemnem la pràctica esportiva i el creixement dels clubs al nombre d’habitants de la ciutat o el municipi i la capacitat econòmica del mateix, condemnarem el territori i expulsarem el talent esportiu.

Cal una reflexió profunda de cap on volem anar o perdrem el tren del desenvolupament esportiu de les zones rurals i poc poblades. Cal potser intentar agrupar comarcalment diferents clubs, vetllar per la idea de comarca i no tant de municipi, calen en definitiva idees originals o prendrem mal i caurem en l’abisme de la desaparició.