El meu ‘Pacheco’

Aquesta és la primera Semblança que du al títol un malnom, i no el de la persona que es pretén descriure. Però si escric “Pacheco” els qui érem canalla als anys quaranta, cinquanta, seixanta i setanta de Lleida sabem de qui parlem. Si escric Antoni Creus és més improbable. I és d’Antoni Creus, Pacheco, de qui tracta aquest text. D’un malnom que, segons algunes fonts, li ve del fet que als de la seva família els deien els de “la Pacheca”.

Comencem, però, una mica abans. El futbol va entrar a Lleida a la dècada del 1910, de la mà dels treballadors estrangers que van venir a Lleida amb La Canadenca per a construir les comportes, el canal i la central de Seròs.

A finals d’aquella dècada, Joventut Republicana va construir el Camp d’Esports, unes instal·lacions modèliques, inaugurades el 1919, i va formar el seu propi equip de futbol. De manera que la temporada 1920-21 es va organitzar el primer campionat de futbol de les comarques de Lleida. Amb la dictadura del general Primo de Rivera Joventut Republicana es va anar llanguint, i l’afició al futbol passà a ser mantinguda per equips amateurs, com ara l’Agrupació Esportiva Lleida Calaveres. El 1913 va néixer el nostre personatge, i al cap d’uns anys el trobem jugant al llegendari Calaveres. Però les ferides sofertes en braços i cames a la batalla de l’Ebre, durant la Guerra Civil espanyola, van fer que hagués de penjar les botes, per acabar ressituant-se com a massatgista, primer del Lérida Balompié (l’any 1939), després de la Unión Deportiva Lérida (1945-1978) i, finalment, de la Unió Esportiva Lleida (del 1978 al 1982). Tots ells situats en la continuïtat històrica del futbol a la nostra Ciutat.

Abans, però, el 1924, s’havia fundat l’AE Lleida Calaveres, que era l’equip de futbol local del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), que alguns definien com l’equip de les classes benestants de Lleida i altres com l’equip dels saltataulells, és a dir, dels dependents del comerç. Una entitat, tot sigui dit, de clara vocació reformadora i nacional catalana, que va jugar els seus partits en un camp de futbol que hi havia al Camp de Mart, al peu del turó de la Seu Vella. El dia de la Festa Major del 1935 el Calaveres (perquè duien una calavera al pit com a escut) va guanyar al Camp d’Esports per 2 a 1 el Real Betis Balompié, que s’havia proclamat campió de la Lliga espanyola aquell mateix any. A l’equip del Calaveres, aquell dia hi va jugar l’Antoni Creus. Poc es pensava que just tres anys després hauria d’abandonar la pràctica del futbol.

Sigui com sigui, Pacheco es va convertir com a massatgista en tot un personatge, i una de les figures més estimades de la canalla lleidatana durant els anys foscos de la dictadura del general Franco. Ell va viure en primera persona les vicissituds i els dies de glòria del futbol lleidatà d’aquells temps. Pacheco era una persona senzilla i afable en el tracte, molt popular, i molt estimat pels aficionats al futbol. El periodista Josep Maria Benet el definia així en un article a la revista Rumor del 3 de juliol del 1964: “Pacheco reuneix característiques que a simple vista semblen contradictòries, però que són en definitiva la cara i la creu d’un tot harmònic, que plasmen la seva personalitat. És bromista i callat, segons les circumstàncies, alegre i seriós, ponderat i exagerat, bellugadís i quiet, i optimista i deprimit... quan se li pregunta per un partit jugat en camp contrari, a vegades respon amb monosíl·labs i altres no para de xarrar. És alegre al bar i al carrer i terriblement seriós al vestidor. És ponderat quan parla de la UE Lleida i exagerat, fins a l’extrem, quan parla del Calaveres, de qui diu que hauria guanyat el San Lorenzo de Almagro. Salta i bull als Sanfermins de Pamplona però no es va posar a córrer quan atacava l’aviació que el metrallava”.

Pacheco, segons Josep Maria Benet, era tot bondat i una bona persona de veritat. Volia semblar fort i sense ànima però era un beneit fet de pur sentiment. Amb els Armats de la Sang repartia quinze quilos de caramels als nens de la Casa de Misericòrdia, col·locats a la vorera de Blondel, el Divendres Sant. I a la resta de nens també ens tocaven caramels del Pacheco, que portava una bossa de dimensions descomunals (o així la veiem la canalla), enfundat en el seu vestit d’Armat amb unes clamoroses malles de color rosa. Mai preocupat per ell, sinó sempre al servei d’allò que estimava. De fet, era massatgista, però també et podia vendre el carnet de soci de la UE Lleida, o avançar diners de la seva butxaca per tal que els jugadors poguessin cobrar el sou.

El recordo sobretot per les seves carreres des de la banda per atendre jugadors lesionats, unes carreres que eren massivament aclamades al Camp d’Esports, quan portava l’aigua miraculosa, i altres substàncies, que feien reviure els ferits en acte futbolístic. Però també el recordo dinant al restaurant Casa Vasca (que era com casa seva i bastant casa nostra). Va morir jove i de forma inesperada, als 69 anys, el 1982. Els seus funerals es van fer sobre la gespa del Camp d’Esports, l’únic fins avui que ha merescut aital comiat.