Shackleton i la valentia davant de l’adversitat

El 1914 el britànic Ernest Shackleton va arribar amb la seua expedició a la costa antàrtica amb l’objectiu de creuar el continent gelat fins a la costa oposada, passant pel punt geogràfic del Pol Sud. El seu anunci per reclutar els membres de l’expedició va passar a la història: “Es busquen homes per a viatge perillós. Salari baix, fred extrem, hores llargues de completa foscor. Tornada dubtosa. Honor i reconeixement en cas d’èxit.” En aquest anunci podem anticipar el tipus de lideratge de Shackleton: honest, directe i saber què fa que les persones tinguin fe en un projecte. I en la resposta a l’anunci veiem el desig de descobrir què tenim els éssers humans: l’oficina de l’expedició es va veure desbordada per les sol·licituds, més de 5.000, d’homes i dones.

A l’arribar a la costa antàrtica, el vaixell de l’expedició, l’Endurance, va quedar atrapat pel gel de la nit al dia. Tots els intents per alliberar-lo van ser infructuosos. El final era irremeiable: l’Endurance va anar rebentant a poc a poc per la pressió descomunal del gel de l’estiu antàrtic.

Va ser mèrit de Shackleton que no hi hagués un sentiment de tragèdia ni de fracàs en l’expedició. Va transmetre que l’objectiu havia canviat, es tractava de sobreviure, sobreviure junts. I per a això van seguir amb les seues tasques i amb la rutina diària, i amb un altre objectiu. Segurament va ser una decisió difícil renunciar a una expedició que era la culminació de la seua vida i tornar sense haver aconseguit res.

Va ser una decisió que va mostrar la fermesa de Shackleton, per a ell la seguretat dels seus homes era més important que la fama o el prestigi. Segurament tindria un tarannà especial, ja que va ser capaç d’abandonar un somni d’anys sense amargar-se ni amargar els altres.

Malgrat que tots els seus plans s’havien enfonsat, va mantenir la calma davant de l’adversitat i de manera oberta i natural va renunciar a l’objectiu marcat per un altre que les circumstàncies li van posar al davant.

Durant els tres anys que van estar malvivint en el gel, Shackleton no va tenir privilegis, va menjar el mateix que els seus homes, va suportar el mateix fred, va compartir els mateixos perills. I també va tenir desacords amb qui no va complir correctament les seues responsabilitats. Quan finalment van poder preparar un bot per buscar ajuda a través de 1.300 quilòmetres d’un oceà gèlid i perillós, Shackleton hi va embarcar també perquè era el que calia fer, no perquè enviés altres a fer-ho.

Els tres anys de perills van acabar bé: els 28 membres de l’expedició van sobreviure a la pèrdua del seu vaixell, als mesos en el gel, a la falta de menjar. Aquest és el gran valor d’una expedició que va passar a la història precisament per no haver aconseguit el seu objectiu i, tanmateix, haver assolit una cosa potser més difícil, que no es perdés cap vida en l’entorn més hostil de la Terra.

Shackleton va demostrar que el veritable lideratge no consisteix a fer una cosa única tant sí com no, sinó a fer una cosa única junts. No fa falta que el nostre dia a dia sigui una expedició a l’Antàrtida per aplicar aquesta saviesa d’adaptar-nos als canvis d’objectiu que ens imposa la vida, o d’anteposar altres necessitats al nostre ego. Però sí que fa falta el mateix tipus de valentia.