Molt més que un professor
President Associació antics alumnes Col·legi Episcopal
Escrivint aquest obituari m’ha portat fins al setembre del 91. Quan a l’aula de 7è d’EGB del Col·legi Episcopal de Lleida s’iniciava un nou curs escolar. L’Episcopal era immens. Materialment, teníem pavelló, piscina... Immaterialment, ens trobàvem en aquells anys en què hi convivien dues maneres d’ensenyar (que no d’educar). Igual com passava amb els polítics del país, hi havia un professorat de “transició”. Uns docents amb tics passats i uns altres amb tarannà més modern.
El primer dia de matemàtiques va arribar a l’aula el Sr. Vilella. Un home d’uns 57 anys. Sempre vestia elegant. Jo tenia 13 anys. Era un home amb dos prismes: la de ser un bon professor i la de tenir unes formes educadores impensables en l’actualitat. Jo vaig poder gaudir de totes dues. Sovint les recordàvem quan ens trobàvem i, igual com ahir ho esmenava en J. R. Correal, a mi també m’ho recordava: “Sense algun clatellot dels meus, segurament tu ara no faries tot el que fas”.
Durant aquests anys hem compartit molts espais, sempre per l’estima que li hem tingut a la nostra ciutat. Ens vèiem amb la meva família al Sícoris, per la implicació amb el Barça, per l’estima pels artistes lleidatans del segle XX (es va emocionar quan va saber que tenia una coherent col·lecció d’aquesta temàtica).
La riquesa que et donava en el debat era grandiloqüent. La seva experiència li permetia poder aconsellar i ser escoltat. Els que hem tingut la sort de conèixer-lo, sabem que era un home de verb fàcil i seductor. Mesurava les seves paraules, mostrava serenor i era molt sincer. Les converses que teníem sobre l’individualisme de la meva generació en l’aspecte associatiu el preocupaven molt. I en les reflexions referents sobre política, on va saber navegar en diversos corrents, també eren de merescuda reflexió.
Com a president dels antics alumnes de l’Episcopal, l’entitat amb la qual més temps va estar, vull expressar que amb en Jaume Vilella marxa la figura d’un apassionat professor, un home extremadament enamorat de la família i una figura cabdal en lideratge social. En definitiva, sense fer cap esforç, era un generós homenot lleidatà. I tal com deia ahir l’Albert Velasco, i qui millor ha expressat aquests dies qui era ell, ens ha deixat “Lo Samaranch lleidatà”.
