El ciberassetjament i els menors

El ciberassetjament és el problema més comú reportat a les línies d’ajuda de Safer Internet a Europa i representa el 14% de les 54.000 queixes rebudes el 2024, com assenyala la Unió Europea a l’informe Ciberassetjament, consideracions cap a una definició comuna.

La CE defineix el ciberassetjament com l’ús de tecnologia per a assetjar, amenaçar o avergonyir i és un fenomen que continua creixent impulsat per un major accés a l’entorn digital, la proliferació de les xarxes socials i pels nivells insuficients de competències digitals, fet que s’associa amb greus conseqüències per a la salut física i mental dels menors, incloent-hi ansietat, depressió, estrès, solitud, autolesions i ideació suïcida, com es constata diàriament per desgràcia amb la lectura de les notícies dels nostres mitjans locals de comunicació.

El terme ciberassetjament descriu conductes abusives facilitades per tecnologies digitals i encara que comparteix característiques amb altres termes com assetjament, violència o agressió, el cert és que el seu comportament és repetitiu i no és un incident aïllat.

Diversos elements el diferencien d’altres formes de violència, com que les xarxes socials permeten que la victimització i la perpetració augmentin molt, per la capacitat que dona la tecnologia de crear i disseminar continguts en temps real o que, a diferència d’una agressió física limitada en el temps i l’espai, els missatges ofensius en línia poden romandre indefinidament, ser difícils d’eliminar i tornar-se virals, cosa que suposa que l’assetjament pot ocórrer les 24 hores del dia, envaint la llar de la víctima sense requerir la presència física de l’agressor.

A més, en l’assetjament tradicional el desequilibri de poder sol ser físic o social, però en el ciberassetjament pot derivar d’habilitats digitals superiors o de la capacitat d’actuar des de l’anonimat, fet que redueix l’empatia i fomenta la desinhibició, fent que persones que no assetjarien cara a cara ho facin en línia.

Un fracàs és sistèmic quan no ocorre de forma aïllada en una persona o un esdeveniment específic, sinó que és causat per una deficiència profunda en l’estructura completa d’un sistema (social, legal, educatiu o tecnològic), cosa que en el context del ciberassetjament vol dir que el problema no és només un mal comportament individual, sinó que totes les capes de protecció dels menors han fallat alhora.

Podem parlar sense embuts de fracàs quan la societat reconeix que les eines que tenim per a protegir els menors de l’entorn digital ja no funcionen correctament, quan la família delega l’educació en els dispositius digitals o en altres institucions, quan l’escola es veu desbordada per afrontar-ho tot sola, quan les lleis i els protocols no sempre són capaços de detectar o frenar l’agressió a temps, quan l’Estat no ofereix una resposta immediata i justa. En conclusió, quan els diferents components que intervenen en la protecció dels menors, com són la família, l’escola, la policia, el ministeri fiscal o l’administració, actuen sense anticipació, de forma aïllada i poc coordinada, permetent que el problema creixi sense control i en contra del que diu el Preàmbul de la Declaració dels Drets del Nen aprovada per unanimitat en l’Assemblea General de l’ONU quan afirma que “la humanitat deu al nen el millor que pot donar-li”.