Deixa’t atrapar per la Bellesa

Això, deixar-se atrapar per la Bellesa en majúscula, és el que li va ocórrer al filòsof romanès Emil Cioran (1911-1995), un pensador profundament pessimista; un pensador que veia l’existència humana com quelcom fosc i absurd (De l’inconvenient d’haver nascut, 1973), un home abatut, aixafat i vençut pel nihilisme més radical. I sempre així, ben trist, fins que un bon dia va descobrir la bellesa de la Passió segons sant Mateu, de Johann Sebastian Bach. És ben cert que Cioran, després de la descoberta de Bach, mai va deixar de ser un “pensador incòmode” (G. Groot, 2003), però, al capdavall, aquest es va deixar atrapar per la profunda i guaridora bellesa dels pregoníssims sons vocals i musicals de Bach. Tot va canviar en la seva vida. És a dir, d’ençà d’aquesta descoberta, Cioran ha proclamat sempre: “Jo seria un perfecte nihilista sense Bach”. Quelcom que també van experimentar Schopenhauer i fins i tot el mateix Nietzsche. La Bellesa, diguem-ho així, els feia veure el món d’una altra manera. Menys agressiva, més bella, molt més suportable, d’acord amb Cioran.

I bé, al fil de l’esmentada actitud d’en Cioran, els membres del Consell General de l’IREL (l’Institut Superior de Ciències Religioses de Lleida) vam debatre unes hores, de forma distesa, al voltant del pensament d’en Cioran i al voltant del pregon significat de la Bellesa en la vida dels humans.

¿Per què –ens preguntàvem– la criatura humana tendeix a la Bellesa?, ¿per què aquesta Bellesa és guaridora i alliberadora, tonificadora i pacificadora?, ¿per què ens mena a cercar el Bé, com va escriure Max Jacob, amic de Picasso, el 18 de febrer de 1915? Aquell dia Jacob va proclamar: “¿No és la Bellesa el camí més segur per assolir el Bé?” I, a partir d’aquí, també ens vam preguntar si el Verum, Bonum i Pulchrum que proclamaven George Duby i Johan Huizinga per a l’Edat Mitjana, estaven obsolets en el nostre segle XXI. Ens estem referint a aquella tríada màgica que havia regulat amb seny l’equilibri emocional dels homes i dones medievals, i fins i tot el benestar psicològic i espiritual dels éssers humans de tots els temps i d’arreu del món.

És a dir, ¿té sentit, avui, 2026, arrimar-se al Bé, a la Bondat i a la Bellesa en majúscules? A l’IREL la resposta va ser equànime i contundent; vam concloure que el Bé existeix, i que, per tant, el Bé fa molt de bé. Talment com la Bondat existeix i que la seva pràctica, n’estem ben segurs, ens fa més bons, més bondadosos, més persones, més generosos. I que la Bellesa, la de Bach, la de Picasso o la literària de Josep Vallverdú, també ens fa més humans. ¿Per què? Doncs perquè tant la Bellesa, com la Bondat i el Bé, en majúscules, són atributs de Déu. Un Déu que no sols és bell i bondadós, sinó que ens estima i vol el nostre bé; un Déu que malda per la nostra autèntica felicitat.

No podem beure únicament en tolls d’aigua estancada si a la mateixa vora tenim fonts que brollen aigua abundosa, ben pura, bona i fresca. Ara més que mai el nostre envanit segle XXI necessita i té dret a arrimar-se a l’ombra del Bé, de la Bondat i de la Bellesa en majúscules. El nostre esmicolat Postmodernisme i les seves derivacions no ens han donat respostes convincents en cap sentit de la nostra existència. Ben al contrari, ens neguitegen. I no podem romandre de braços plegats davant d’una permanent pertorbació moral i intel·lectual que ho envaeix tot. Tampoc no ens pot convèncer l’omnipresent Relativisme dels nostres dies; és pervers i tothora cancerigen; desestabilitzador, buit i massa relliscós. Tampoc no ens fa el pes el deconstruccionisme que ens proposava Jacques Derrida; massa embafador; no ens ha portat enlloc.

A l’IREL considerem que viure és un luxe, una gran sort, un gran regal. I ens assisteix la serena convicció que els humans tenim dret al conreu de l’autèntica Bellesa, l’autèntica Bondat i el Bé autèntic i pregon. Sí, tenim dret a ser veritablement lliures; a ser estimats; a ser feliços.