El meu Daniel Gelabert

La primera notícia que vaig tenir de Daniel Gelabert fou gràcies a Josep Espar, que era una mena de punt de confluència de molts ponentins que vivien i treballaven al cap i casal, i contribuïen a fer gran Barcelona. Després el vaig tractar sovint, perquè la seva filla gran es va integrar a l’equip de joves que ens dedicàvem a engrescar altres joves per a participar en el II Congrés Internacional de la Llengua Catalana.

Algunes d’aquestes reunions les vàrem fer al domicili de la família Gelabert-Valentines, a la zona alta de Barcelona. Un pis gran, en uns baixos, que recordo lluminós, exquisidament decorat, i amb peces de ceràmica per tot arreu. Una llar on era agradable fer-hi estada.

De tant en tant en aquestes reunions d’equip treia el nas en Daniel Gelabert i Fontova, fill de Belianes, amb un físic poderós, una barba patriarcal, un nas definitori, i alt com un sant Pau.

L’arquitecte Gelabert era deixeble de Mies van der Rohe, de Le Corbusier, de Norman Foster, però sobretot de Josep Lluís Sert. Com ells, Gelabert propugnava la presència de l’humanisme en l’arquitectura i en l’urbanisme.

Molt amic de Guillem Viladot, un altre homenot urgellenc, els seus àpats a la casa de Belianes o les seves trobades a Agramunt eren com un alè de vida, un alè de modernitat, que contemplava il·lusionat la criatura democràtica que tot just començava a fer les primeres passes. Eren homes lliures, que havien tastat el gust de la llibertat, i que ja no se’n podien estar.

Aquesta casa de Belianes té el dret i l’honor de figurar a les guies turístiques com el museu de ceràmica privat més important d’Europa, una col·lecció que havia anat construint gràcies als viatges que feu arreu del món, en companyia de Guillem Viladot, que tremolava per com de carregats tornaven de qualsevol viatge. Gelabert era alhora col·leccionista i filantrop.

Enamorat de la vall del Corb va deixar empremta del seu art arquitectònic en edificis com ara l’edifici Ford del Parc Tecnològic del Vallès, o la capella de Sant Joan de Maldanell a Maldà, o la direcció d’obra de la Fundació Miró sota el mestratge de Josep Lluís Sert, o l’edifici Colom (un dels primers gratacels a la ciutat de Barcelona), o la Biblioteca Pública de Lleida, o el Garatge Catedral, o el Museu del Joguet de Verdú, o el complex d’habitatges de Les Escales Park també a la ciutat de Barcelona, o els habitatges Els Til·lers a l’avinguda Pedralbes, o l’àrea de servei del Montseny, o la Fundació Sorigué, o l’Ajuntament de la Pobla de Cérvoles, o la rehabilitació de la Casa de la Maternitat, o el Centre d’Informació Integrada del Pirineu de Lleida, o... No en va, a la web d’Arquitectura Catalana promoguda pel Centre Obert d’Arquitectura del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya hi figuren fins a vint-i-cinc obres de l’arquitecte Gelabert Fontova. Però particularment m’agrada destacar que ell i el seu equip foren els recuperadors de la volta catalana en l’arquitectura de mercats. Un àmbit en què fou prolífic, ja que podem esmentar, per exemple, el Mercat de la Mercè, el de la Guineueta, el de Felip II, el de Sant Ildefons, o el de la Salut, la majoria també a Barcelona.

Gelabert fou un arquitecte trencador i agosarat que quedà captivat per les formes posteriors a la Segona Guerra Mundial. Però com a bon agosarat no es va quedar només amb aquest corrent de grans estructures, sinó que sempre va predominar en ell una mirada polièdrica, que li feia interessar-se per arquitectures d’arreu del món, del Marroc a la Capadòcia. Arquitectures que captava amb la seva càmera de fotògraf empedreït.

Uns coneixements que, conjuntament amb influències del racionalisme nord-americà i de l’arquitectura mediterrània, després aplicava en habitatges unifamiliars o en blocs de pisos, com ara la casa GoloBart de Cadaqués o les Cases Bessones de Premià de Mar, on hom pot apreciar la presència visual de les formes geomètriques, dels materials de construcció i dels elements estructurals.

Barcelona, Ponent i, sobretot, els paisatges urgellencs foren cabdals en la seva geografia personal. A Belianes compartí taula i conversa amb Josep Vallverdú, Joan Oró, Roc Pifarré, Lluís Foix, Josep Ramon Correal, etc., a part del ja esmentat Guillem Viladot. Algunes de les sinergies generades en aquests encontres les trobem al llibre La vall del Corb (IEI, 1986), una mena de radiografia coral d’aquest Urgell desconegut i colpidor. Un saber, un voler i un estimar que es noten, per exemple, en la valoració de la pedra seca i en la transformació d’un antic galliner en la Biblioteca de Belianes, premiada amb el Premi Nacional de Biblioteques 1970. Així era i això feia Daniel Gelabert, un arquitecte humanista obert al món.