Responsabilitat compartida
Alcalde de Guissona i Cap de l’Oposició a la Diputació de Lleida
En la darrera dècada s’ha incrementat la sensibilitat social envers els animals de companyia i la fauna urbana. Per això, ara farà tres anys, el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei 7/2023, de protecció dels drets i benestar dels animals. Amb aquesta norma es feia un gran salt qualitatiu en el reconeixement del benestar com a valor a protegir, introduint nous drets i obligacions per als propietaris i per als ens locals.
El problema és que la llei no ha anat acompanyada de recursos econòmics ni de mesures per facilitar la seva aplicació. Cap petit municipi està preparat per assumir aquestes obligacions amb els recursos actuals. El text legal exigeix als Ajuntaments, per exemple, que es facin càrrec de la recollida d’animals extraviats o abandonats durant 24 hores, que gestionin la fauna urbana, les colònies felines, i estableixin programes de gestió i protecció d’animals de companyia i d’altres espècies. A més, posant de manifest l’incivisme d’alguns propietaris d’animals de companyia. Però amb quins recursos?
Ens trobem davant d’un alt nivell d’exigència normativa, però sense els mitjans per complir-la. És evident que els usuaris i propietaris d’animals han de complir les seves responsabilitats: tenir els animals censats, identificats amb microxip, esterilitzats quan correspongui i amb una tinença responsable i respectuosa. Això forma part de la nostra responsabilitat ciutadana i de la convivència en els espais públics. Però també és cert que els ens locals necessitem suports reals per poder fer complir aquests requisits.
Els Ajuntaments som la porta visible de l’administració per a la ciutadania: els veïns i veïnes ens interpel·len diàriament per la presència de restes al carrer, gossos sense cens ni microxip, colònies felines sense control adequat o animals abandonats que es converteixen en un problema de convivència i de benestar animal. Però quan aquesta pregunta arriba a les institucions superiors... la resposta és insuficient.
Parlo de recursos econòmics directes, però també de conveni amb col·legis de veterinaris, entitats protectores d’animals i serveis de suport municipal. Necessitem que les Diputacions i la Generalitat assumeixin que no es pot delegar competències sense una corresponent assignació de pressupost, i que les lleis no siguin només un bon desig sinó un instrument pràctic per millorar la vida dels animals i la convivència ciutadana.
A la Diputació de Lleida, des del grup Junts Impulsem, hem treballat perquè en els pressupostos del 2026 s’incorpori una partida específica per al benestar animal, que serveixi per dotar els municipis de les eines necessàries per executar la llei i assumir les noves responsabilitats. I així ha estat, de forma constructiva i responsable, perquè la política de benestar animal ha de ser una prioritat per a tothom, independentment del color polític.La llei és una eina, però sense recursos, protocols i coordinació entre administracions, quedarà en paper mullat. No podem continuar en un escenari on la legislació exigeix i el territori no pot respondre. Això no és només una qüestió de civisme, sinó de justícia social i de respecte per als éssers amb qui compartim el nostre país i les nostres viles.
Per això, reivindico que el benestar animal sigui una responsabilitat compartida: dels usuaris i propietaris, dels Ajuntaments, i també, i sobretot, del Govern de la Generalitat i de l’Estat. Només així podrem convertir una llei en una realitat que millori la vida dels animals i la convivència de tots els ciutadans.
