11-F: si tothom calla, hem perdut la batalla

L’educació dels nostres infants i adolescents està en crisi des de fa temps. Les aules s’han convertit en camps de batalla on els docents han de sobreviure, on no hi ha temps de reflexió, on la prioritat és apagar els focs més urgents deixant en segon terme les qüestions realment importants. Ja ho deia Quino amb la seva carismàtica Mafalda: “Como siempre: lo urgente no deja tiempo para lo importante”. L’educació de qualitat requereix una cocció lenta, necessita temps per parar, reflexionar, filosofar, compartir i crear. Cal abaixar el ritme per no quedar atrapats pel frenètic dia a dia, per llistes interminables de tasques a fer, totes urgents. El docent compromès no defalleix davant l’allau de tanta paperassa, de les exigències de molts pares ni de la forta pressió social (tot recau a l’escola: l’educació en valors, d’igualtat, l’educació viària, l’ús correcte de les xarxes, l’alimentació saludable, l’educació sexual i un llarg etcètera). Però el docent compromès no s’espanta amb facilitat i esmerça tota la seva energia per tirar endavant el seu grup d’alumnes i acompanyar les famílies de la millor manera possible. Evidentment, això no és sostenible eternament. I tard o d’hora, apareix l’esgotament mental i físic, la insatisfacció, la desmotivació, corrent el risc de caure en una actitud de resignació que amaga tot el malestar darrera de frases com “això és el que hi ha, què hi farem”. No ens podem permetre perdre la il·lusió per la nostra professió perquè ser docent comporta tenir esperança en un món millor. “L’educació és l’arma més poderosa que pots utilitzar per canviar el món”, deia Nelson Mandela. Per tant, no ens podem conformar amb una educació descafeïnada, una educació que agonitza i va a la deriva, sense un rumb clar. Els docents que cada dia estem a les aules som els testimonis directes d’aquesta falta de rumb, patim en primera persona les decisions preses des d’un despatx per persones que no trepitgen les escoles, que no miren els alumnes als ulls, que no acompanyen les famílies en la complexa tasca d’educar. I és indignant veure que les nostres opinions no es tenen en compte, les nostres queixes són silenciades, les nostres forces es van apagant fins al punt de no tenir energia per defensar allò en què creiem. I defensar una educació pública de qualitat no és només tasca dels mestres i professors, no! Ens implica a tota la comunitat educativa. Jo aixeco la veu i crido “ja n’hi ha prou” perquè penso en els meus alumnes i les seves famílies i també perquè soc mare i vull un sistema educatiu òptim per als meus fills. Famílies i docents units som més forts. Aquí no només es tracta de pujades salarials, negociació del calendari escolar, estabilització de plantilles, sistemes més democràtics i menys burocràcia, es tracta sobretot de posar l’educació en el lloc que li pertoca, al davant d’interessos polítics i/o econòmics. L’educació és un pilar fonamental de la societat, actuant com a motor de transformació, inclusió social i desenvolupament personal. Té la funció crucial de transmetre valors, promoure el pensament crític i dotar els individus d’habilitats per adaptar-se als canvis continus. Se’ns demana educar ciutadans competents quan el mateix sistema educatiu ens demostra, massa sovint, la seva incompetència resolent els reptes. Per tot això i per molt més, avui molts docents exercim el dret a vaga, canviant la nostra tasca a les aules per una jornada reivindicativa, sortint als carrers per fer sentir la nostra veu i aportar el nostre granet de sorra per una educació millor. Perquè un docent en vaga també educa.