El meu Isidor Cònsul

Vaig conèixer Isidor Cònsul un ja llunyà 1989, quan era Cap de Gabinet del Conseller Josep Laporte, al Departament d’Ensenyament de la Generalitat, i algú em va suggerir el seu nom com a director de les publicacions periòdiques del Departament, entre les quals de manera assenyalada Crònica d’Ensenyament i el Butlletí dels Mestres.

L’entesa fou bona i ràpida, i durant quatre anys vaig compartir neguits, nervis i èxits amb ell. La revista va estar disponible sempre quan tocava i va ser capaç de donar-li una dimensió més oberta, més plural, més incardinada i més humanista. Eren les seves armes, i les sabia emprar.

Isidor Cònsul i Giribet va néixer a Bellpuig el 1948, un premonitori 14 de juliol. Estudià primer Magisteri, a Lleida, i després Filologia Romànica a la Universitat de Barcelona, doctorant-se en Filologia Catalana l’any 1991. Exercí de docent en escoles, instituts i universitats, però la seva passió era la literatura.

Una passió que ell mateix descriu en el seu llibre En el nom del pare (2004): “Des que tenia vint-i-tres anys, la meva professió ha consistit a llegir, explicar, comentar i estudiar l’obra literària dels altres. M’hi he dedicat com a professor de literatura, exercint de crític literari i treballant en el món editorial. No puc dir que siguin feines que m’agraden perquè, en realitat, m’apassionen. D’altra banda, en tota la pila d’anys, més de trenta, dedicat a l’obra dels altres, també m’ha vagat esmerçar, com tots els enamorats d’aquesta bruixa que en diem literatura, una mica de temps a la creació. Escric perquè no puc evitar-ho”.

Amant de la família, de la bona taula i dels bons vins, no defugia mai una sobretaula de conversa apassionada sobre qualsevol tema relacionat amb la literatura, el cinema, la política, Catalunya o el Barça. Fou un amant de la terra, de la història i de les tradicions, un patriota, algú que trepitjava i coneixia el país, i algú capaç d’arrelar-se en llocs diversos (Bellpuig, Cervera, Espés i Sant Just Desvern, els seus quatre punts cardinals), on les seves cendres foren escampades.

Publicà, des de molt jove, a Serra d’Or, a El Temps, a l’Avui, a l’Anuari Verdaguer i a Vèrtex. Era un lector i un escriptor insaciable. I un apassionat de l’estudi de la Renaixença, i més concretament de la figura de mossèn Cinto Verdaguer. Fou membre actiu de la Societat Verdaguer i, en un altre ordre de coses, s’ocupà de l’organització del Premi Valeri Serra i Boldú de Cultura Popular, al seu Bellpuig natal.

També fou un gran dinamitzador d’esdeveniments culturals, com l’Any del Tirant (1990), que vàrem impulsar des d’Ensenyament i Cultura, o en l’elaboració de les guies de lectura de literatura catalana per a estudiants de batxillerat, o sent responsable de L’escriptor del mes, o com a membre de la Junta del Centre Català del PEN Club, o com a president del Comitè de Traduccions i Drets Lingüístics del PEN Club Internacional, o a la Junta de la Institució de les Lletres Catalanes, o com a cap de redacció de la revista Catalan Writing, o com a secretari de l’Ateneu Barcelonès... Allí on hi hagués feina a fer i sentiment de Pàtria, allí hi havia Isidor Cònsul.

Fou un home generós, d’una altíssima capacitat de treball, que no tenia mai un no, però que sempre el veies serè i amant de les facècies i de passar la vida amb un somriure i un escuradents als llavis.

I tot aquest neguit, tota aquesta immensa feina, aquest frenesí de llegir i escriure, es veié coronat l’any 1998 quan fou nomenat director literari d’Edicions Proa, llavors segell capdavanter del grup Enciclopèdia Catalana, des d’on, juntament amb Joaquim Molas, culminaria l’edició de l’Obra Completa de Verdaguer, a qui abans havia consagrat una munió de textos. A Proa va donar prioritat a la literatura catalana contemporània, potenciant la carrera d’autors ja consolidats però descobrint alhora nous talents. I també reeditant els clàssics i obrint una línia vigorosa i polèmica de llibres d’assaig.

La seva tasca com a editor i articulista ha estat d’una importància cabdal per a les lletres catalanes.

Morí jove, el 2009, d’un càncer contra el qual va lluitar però que el va vèncer. El seu record més sincer i bonic l’he trobat en un text d’un poeta que el va estimar molt, en Jordi Pàmias. En el seu poema titulat Elegia, dedicat a Isidor Cònsul, escriu:

“T’acollia la pau de la nit pirinenca,// a l’estiu, en un poble de tendresa callada,// i senties l’enyor de fecundes planures: // el panís a l’Urgell, com unes llances verdes,// el blat a la Segarra, que pentina l’oratge.// Vas estimar el caliu en la parla dels avis,// la gràcia dels déus, amagada al poema,// les pàgines signades per companys d’escriptura...”