6 h / sis hores

DIUMENGE 8 de febrer, de 17.36 a 23.54.

Arribo a urgències de Lleida després de cinquanta minuts de viatge, quatre dies escassos després de rebre l’alta hospitalària per una intervenció quirúrgica derivada d’una litiasi: admissió i triatge per “dolor a nivell lumbar amb irradiació a l’engonal, dolor tipus còlic no constant”; presa de constants vitals –temperatura, freqüència cardíaca, saturació d’oxigen i pressió sanguínia–; enllitament en un box individual, previ despullament complet i dipòsit de la roba de carrer en una bossa de plàstic; vestimenta amb casaca de consulta sense mànigues; col·locació de via intravenosa; extracció de sang per a analitzar; valoració mèdica; administració de paracetamol; trasllat a un box compartit –6 llits–; desplaçament en cadira de rodes a radiologia, pràctica d’una radiografia i retorn al box; obtenció d’una mostra d’orina –a petició meva–; localització al vol de l’uròleg de guàrdia i pràctica d’una ecografia amb maquinària portàtil –mal feta, de pressa, superficial, no és el lloc.

Alta mèdica amb el diagnòstic principal d’un “còlic renal no especificat”, prescripció amb Nolotil cada 12 hores i indicació de control del metge de capçalera per planificar l’enèsima visita a urologia –hi soc de fa mesos!–; ja m’avisaran... Cap prova concloent, cap seguiment immediat, cap orientació clara.

Dimecres 11 de febrer, d’11.06 a 16.52. Barcelona.

Seixanta-cinc minuts fins a urgències: admissió i triatge per “dolor al flanc esquerre”; presa de constants vitals –temperatura i pressió sanguínia– i obtenció d’una mostra d’orina; espera a la sala d’espera; trasllat a peu a radiologia, pràctica d’una radiografia i d’una ecografia i retorn a la saleta; administració d’Enantyum injectat; visita mèdica; hi ha dubtes; de nou, trasllat a radiologia per fer una segona ecografia; espera.

Alta mèdica amb el diagnòstic principal d’una “hèrnia inguinal esquerra”, un “diverticle a la bufeta amb una litiasi” com a diagnòstic afegit –encara hi és, i fa mesos!–, prescripció amb Nolotil alternat amb Enantyum i amb Tramadol combinat amb paracetamol de rescat, programació de visita a urologia amb proves radiològiques i citoscòpia, i indicació de control del metge de capçalera per derivació a cirurgia general. Tot ordenat, seqüenciat i explicat. Cap improvisació.

Tres dies de diferència. Dues regions sanitàries. Dues maneres de funcionar dins del SISCAT –el sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya. A Lleida, no cal dir en quin centre hospitalari. I a Barcelona, tampoc no cal mencionar-lo perquè el contrast parla per si sol: un mateix cas, respostes diferents; protocols que divergeixen. Allò que hauria de ser segur i just –la pràctica clínica, la continuïtat assistencial, la qualitat del diagnòstic– es fragmenta segons el lloc on visquis, i aquesta fractura no és només un símptoma de la desigualtat territorial: és la conseqüència directa de com es gestionen els recursos, les prioritats i les responsabilitats.

De comprensió, tota la que vulgueu. La que presumeix d’un pacient pacient. Pel demés, de les mancances estructurals tots en som coneixedors. I a uns toca més que a uns altres. Quan el sistema es debilita, la pràctica es degrada; quan la pràctica es degrada, els protocols es buiden de sentit; i quan això passa, la qualitat de la cura deixa de ser un dret i es converteix en una loteria. Per això, l’ajuda depèn –com sempre– de les accions de cadascú, tant del personal sanitari com dels usuaris.

Certament, tenim una sanitat única al món. Hi confio com hi he confiat en tantes altres ocasions que hi he hagut de recórrer. Ara bé, és inadmissible que la salut depengui del mapa; com també ho és que depengui de condicions socials o identitàries, o de la sort.