L’autobús número 6
En aquest diari, sota el títol Pensem en el passat, convido a aturar el ritme accelerat dels nostres dies per mirar amb serenitat allò que ens ha portat fins aquí.
Pensar en el passat no significa viure ancorats en la nostàlgia ni idealitzar temps que ja no tornaran. Significa, més aviat, comprendre les nostres arrels, reconèixer els esforços col·lectius i valorar el camí recorregut. Cada ciutat, com Lleida, guarda als seus carrers una memòria silenciosa. A les seues places ressonen les veus de generacions que van treballar, van somiar i van afrontar dificultats amb esperança.
Recordar aquest llegat no és un exercici malenconiós, sinó un acte de gratitud i aprenentatge. El passat ens ensenya que els assoliments actuals no van sorgir del no-res, sinó del compromís i la constància dels qui ens van precedir. En un món dominat per la immediatesa i la pressa, pensar en el passat és gairebé un gest de resistència.
Ens permet reflexionar sobre els errors comesos per no repetir-los i enfortir allò que ens ha unit com a comunitat. Només des d’aquesta consciència històrica podem construir un futur sòlid, sense perdre la nostra identitat.
El passat no és una càrrega, sinó un fonament. Ens ofereix perspectiva i ens recorda que cada present va ser, en el seu dia, un futur incert per a algú. Potser per això convé mantenir viva la memòria, no per quedar-nos-hi, sinó per avançar amb més claredat.
Pensem en el passat
I per acabar, com va escriure Søren Kierkegaard (gran filòsof danès): “La vida només pot ser compresa mirant cap enrere, però ha de ser viscuda mirant cap endavant.”
