El lloguer com a frontera social
Editor i periodista
Desenes de milers de persones creuen el llindar de la pobresa després de pagar l’habitatge. El fenomen revela una transformació silenciosa del que tradicionalment s’entenia com a exclusió social.
Històricament, la pobresa es va explicar com a conseqüència de l’atur o la marginalitat. Avui, a Catalunya, una part creixent de la població no és pobra abans d’afrontar el lloguer, sinó després. Aproximadament el 13% dels ciutadans, més d’un milió de persones, cauen en l’extrema pobresa després de pagar l’habitatge. A més, el 38% de la població ocupada viu en condicions de precarietat.
No es tracta d’un col·lectiu homogeni ni fàcilment identificable. És una pobresa poc visible. Els qui la pateixen, treballen, paguen impostos i sostenen la seua vida quotidiana, però afronten serioses dificultats per arribar a fi de mes. El problema no és l’absència d’ingressos, sinó que són insuficients davant una despesa residencial que actua com a frontera invisible.
El problema no rau només en l’augment del lloguer, sinó en el seu efecte acumulatiu. Durant més d’una dècada, la despesa en habitatge ha ocupat un lloc central en els pressupostos familiars mentre els salaris han crescut amb molta menor intensitat. Cada vegada més llars destinen entre el 40% i el 50% dels seus ingressos a l’habitatge, un nivell considerat d’alt risc.
La falta d’alternatives agreuja la situació. Catalunya disposa d’un parc d’habitatge social reduït, la qual cosa obliga àmplies capes de població a dependre del mercat privat. Els ajuts públics alleugen situacions concretes, però no corregeixen el problema estructural. Un dels trets més disruptius és la creixent relació entre pobresa i ocupació. Cada vegada més persones ocupades pateixen pobresa vinculada a l’habitatge. En sectors amb temporalitat, salaris ajustats o jornades parcials, el lloguer funciona com un mecanisme d’expulsió. La feina deixa de ser una garantia suficient contra l’exclusió i la figura del treballador pobre es normalitza.
Les conseqüències més greus afecten la infància. Quan l’habitatge absorbeix gran part del pressupost familiar, les retallades recauen en alimentació, educació o atenció sanitària. La pobresa infantil té efectes acumulatius que redueixen oportunitats i perpetuen la desigualtat. L’habitatge es converteix així en transmissió intergeneracional de pobresa.
S’hi suma l’impacte psicològic de la inseguretat residencial. El temor a no renovar un contracte, a pujades de preu o a un desnonament genera un estrès constant que deteriora el benestar emocional. L’habitatge deixa de ser un refugi i passa a ser una font permanent de vulnerabilitat. Interpretar aquesta realitat com un problema individual resulta insuficient. Quan una part significativa de la població entra en pobresa extrema per pagar un sostre, el problema és sistèmic i respon a decisions acumulades: un model d’habitatge orientat al mercat, una inversió pública limitada i una protecció social que no ha evolucionat al ritme de l’encariment residencial.
El debat és, per tant, polític i moral. La qüestió central és si una societat pot acceptar que l’accés a l’habitatge sigui un factor d’empobriment o si està disposada a replantejar-ne el paper com a pilar del benestar.
