Una nova ambició nacional des de Ponent

Aquesta setmana hem compartit una reflexió que vol ser alhora repte i brúixola: com encarem els propers anys amb coratge i esperança, i com construïm una nova ambició nacional que no es resigni als límits imposats ni a les injustícies persistents.

El món ha canviat profundament en les darreres dècades. Vivim en un temps accelerat, de transformacions constants, en què el combat fonamental continua sent entre la por i l’esperança. I la història ens ensenya que quan els pobles trien l’esperança, avancen, creixen i esdevenen més lliures.

Però l’esperança no pot ser buida. Ha de tenir fonaments sòlids. Avui, les desigualtats i les injustícies continuen sent el principal risc de fractura: la precarietat laboral, l’accés a l’habitatge, els desequilibris territorials i un model de finançament que no respon al que el país genera i necessita. Catalunya no pot continuar sent menys del que és. Necessitem més eines, més justícia i més capacitat de decidir.

Aquesta nova ambició nacional només serà real si és també territorialment justa. I això vol dir trencar, d’una vegada per totes, amb una mirada antiga sobre Ponent. Durant massa temps s’ha explicat aquest territori com un rerepaís envellit, que perd població i viu només de l’agricultura. Aquesta visió no només és injusta, és equivocada. Ponent és avui un territori dinàmic, amb capacitat productiva, pes industrial i actius clars per contribuir decisivament al futur del país.

El problema no és de potencial, és de model. És la manca d’estratègia, la lentitud administrativa i els dèficits estructurals en infraestructures i serveis els que han impedit desplegar tot aquest potencial. Ponent no demana privilegis: demana ser tractat com a allò que és, un territori estratègic per a Catalunya.

I és aquí on Lleida ciutat hi té un paper central. Perquè a Lleida els grans debats de país prenen forma concreta. Lleida no és només una ciutat més: és capital territorial, node logístic i tecnològic, pol agroalimentari i ciutat universitària. Ha de liderar el desenvolupament de Ponent i exercir de motor d’un territori que massa sovint ha estat infrautilitzat.

Però per fer-ho cal passar de les paraules als fets. No podem continuar amb projectes encallats ni amb una ambició petita. Iniciatives com Torreblanca i l’estació intermodal són claus per posicionar Lleida com un autèntic hub logístic, industrial i de serveis de l’interior de Catalunya. També ho veiem en el model econòmic. Lleida té en el sector agroalimentari un dels seus grans motors. Però el repte és clar: produir aquí i transformar aquí. Afegir valor, estabilitat i futur. Sense pagesia ni ramaderia no hi ha cadena productiva, i sense indústria el territori es debilita. Cal defensar el sector, diversificar l’economia, apostar per la innovació i retenir talent jove.

Un altre gran coll d’ampolla és la connectivitat. Sense transport digne i sense connectivitat digital arreu del territori no hi ha igualtat d’oportunitats. Necessitem millors connexions ferroviàries, de persones i de mercaderies, i infraestructures que permetin a Lleida i Ponent tenir el paper que els correspon.

I, sobretot, hi ha una qüestió clau: l’habitatge i els serveis. Sense habitatge assequible no hi ha arrelament. Sense serveis públics de qualitat no hi ha cohesió. Cal garantir educació, sanitat, cultura, esport i oportunitats reals arreu del territori. Lleida no pot seguir sent una ciutat resignada. Una ciutat que viu als marges. Ha de liderar. Perquè si Lleida avança, avança Ponent. I si Ponent avança, Catalunya avança.

Necessitem institucions alineades amb la societat i una política al servei de les persones. Menys soroll i més solucions. Menys diagnosi i més execució. Aquesta és la nostra nova ambició nacional. Perquè una altra Lleida és possible. I una altra Catalunya també.