SEGRE

Creat:

Actualitzat:

I deixa’m tan sols la teva fragància./ Qui hauria sabut com ens canviaria la pluja?” Són uns versos que va escriure Siri Hustvedt fa quaranta anys, a Reading to you, un títol que fa de mal traduir. Literalment, Llegint per a tu. “Xuixiuegen/ com aquells que veuen els morts a la mateixa habitació/ i resumeixen l’univers en un taüt.”

Fa vint anys, ella i Paul Auster van estar a punt de venir a Lleida a llegir els seus versos al festival Mahalta. A darrera hora, una incidència relacionada amb els compromisos cinematogràfics d’ell (quina magnífica pel·lícula és, per cert, Smoke) va impedir-ho, però l’amabilitat d’ella fins al final no l’oblidarem.

Ara, a Històries de fantasmes (Ed. 62, en una excel·lent traducció de Jordi Martín Lloret, que ha d’encarar-se amb un text complex, de connotacions íntimes profundes), Hustvedt parla de la malaltia i la mort de Paul Auster. I de la seva relació al llarg de quasi tota una vida, amb les terribles vicissituds dels darrers anys, com la mort de la neta i del fill de l’autor de La invenció de la solitud.

“La relació de l’angoixa amb el seu objecte” és una relació “amb una cosa que no és res”, deia Kierkegaard, “l’angoixa és contemplar l’abisme”, paraula que Paul Auster utilitzava els darrers mesos per referir-se a la seva mort imminent. “Intentar parlar del que ha estat seria impossible. L’abisme no té biògraf”, va escriure també Emily Dickinson. “Els peus mecànics, fan voltes–/ De Terra, d’Aire, o de No-res / Un camí de Fusta.”

Plorar la mort de qui estimes, però alhora plorar la i. Ell i jo, ella i jo. La meva pròpia existència lligada a una altra d’íntima i lligada a mi, i alhora allò que érem plegats i ja no. És una triple mort en una, quan mor qui t’has estimat i t’ha estimat.

I insistint en Kierkegaard, Siri ens rescata una idea memorable per a aquells que hem conegut el dol: “Repetició i record són el mateix moviment, però en sentit contrari, perquè el que es recorda ja ha estat, mentre que la repetició genuïna es recorda cap endavant.” “Quan a algú li falten les categories de record i repetició, tota la vida es dissol en un soroll buit i sense sentit.”

I ella mateixa afegeix, tremolosa: “Què em passaria sense les àncores de la meva existència? Perdria gravetat. Flotaria. Desapareixeria.”

tracking