Premi Balàfia 2026 (I): JR Molins

Avui dissabte, el Centre Cívic de Balàfia serà l’epicentre de l’entrega de la III edició dels Premis Balàfia. Aquests es convoquen bianualment per l’entitat del barri i palesa la voluntat de reconèixer la trajectòria i actuacions de veïns i veïnes que han contribuït de forma solidària a la millora del barri. Aquest any han recaigut ex aequo en dues de les persones cabdals del moviment veïnal dels anys 70 i 80: Joan Ramon Molins i Isa Sáez.

La història del moviment veïnal de Balàfia no es pot explicar sense parlar del Joan Ramon Molins. Primer president de l’Associació de Veïns de Balàfia, Molins va formar part d’una generació de veïns que, durant els anys setanta, va decidir aglutinar les reivindicacions d’un barri abandonat per les institucions polítiques del règim dictatorial. A les darreries de 1976, malgrat la complexitat política del moment, convocà una primera reunió i realitzà una enquesta que serví per palpar les inquietuds dels seus veïns. El llistat resultant s’agrupà en 11 punts i incloïa tot tipus de reclamacions: urbanístiques, educatives, socials, sanitàries i, especialment, una major integració del barri amb la resta de Lleida. L’engrescadora participació ciutadana portà Molins a demanar, el gener de 1977, la legalització de l’Associació de Veïns de Balàfia. La seva trajectòria veïnal va estar marcada per una idea molt senzilla: si els veïns no defensaven el seu barri, ningú no ho faria per ells.

Els nombrosos accidents i morts provocats pel pas a nivell al carrer Alcalde Porqueres suposà un punt d’inflexió. Les vies del ferrocarril constituïen una autèntica frontera física amb la resta de la ciutat. La consegüent protesta veïnal serví com a catalitzador de les reivindicacions.

Molins, conjuntament amb Lídia Ruiz del Clot de les Granotes, va assumir un paper destacat en les mobilitzacions que reclamaven acabar amb aquella situació. Finalment, després de múltiples reunions, la força veïnal aconseguí el soterrament de les vies, la creació del passeig 11 de Setembre i el seu enjardinament. La reivindicació ciutadana deixava de ser una suma de protestes individuals per esdevenir una força col·lectiva.

La seva presidència, que perdurà fins a l’any 1984, es caracteritzà per la força reivindicativa, la voluntat de mantenir-se al marge dels partits polítics, la intenció d’unificar les 3 entitats del barri, la rellevant presència de dones entre la junta directiva, la futura planificació del barri i per donar protagonisme als joves.

El seu llegat és el d’un veí que va entendre que defensar Balàfia significava defensar la dignitat dels seus habitants. Una lluita iniciada fa gairebé mig segle que, amb encerts i dificultats, va contribuir a convertir aquell barri separat per les vies en una part inseparable de Lleida. Fa uns mesos, el mateix Molins resumia aquella experiència –en una entrevista que li realitzàrem amb Ramon Torralba– amb una frase que explica perfectament el sentit de tota una generació de lluitadors veïnals: “Gràcies a la lluita d’aleshores tenim el barri d’ara; va valdre la pena.” Mirar enrere permet entendre que els barris no només els construeixen les administracions. També els organitzen i planifiquen les persones que hi viuen i que decideixen implicar-s’hi.