Les vacances no són el problema
Policia local, psicòleg i doctorand en polítiques públiques de benestar social
Treballar cansa. Pot semblar una obvietat, però sovint oblidem fins a quin punt la vida laboral exigeix mobilitzar recursos físics, cognitius i emocionals. Ens passem bona part de l’any complint horaris, assumint responsabilitats, prenent decisions i responent a les demandes de l’entorn. Aquest esforç sostingut genera fatiga, no només física, sinó també mental. I, com qualsevol sistema sotmès a una exigència continuada, necessitem una contrapartida imprescindible: el descans.
Un descans merescut traduït en vacances. El que importa és interrompre la rutina, disminuir les exigències i recuperar espais personals, familiars i socials sovint subordinats a les obligacions laborals. Descansem. Desconnectem. Recuperem recursos i, després, a tornar-hi. Retrobar-nos amb la rutina genera de tot menys una sensació plaent. L’anomenada síndrome postvacacional, en diuen. Apatia, irritabilitat, cansament, dificultats de concentració, alteracions del son o desmotivació poden aparèixer amb la reincorporació laboral.
En la majoria dels casos no parlem d’una patologia, sinó d’un procés adaptatiu: després d’un període de menor exigència, el nostre organisme necessita reajustar-se.
Fins aquí, res especialment preocupant. O sí?
Perquè una cosa és necessitar uns dies per recuperar el ritme i una altra experimentar ansietat anticipatòria abans de tornar, dormir pitjor, mostrar irritabilitat persistent o consultar el calendari laboral amb una devoció gairebé religiosa buscant el següent pont o festiu.
Arribats a aquest punt, potser la pregunta ja no hauria de ser només quant han durat les vacances, sinó a quin entorn laboral estem tornant o si la feina que fem és realment la que desitgem. Hem construït un relat força còmode sobre el malestar laboral: si una persona està esgotada, probablement treballa massa. Més hores, més pressió, més responsabilitat. Una equació elegant i tranquil·litzadora. Llàstima que les organitzacions humanes siguin una mica més complexes, perquè també desgasten la manca de reconeixement, l’escassa autonomia, els conflictes, la percepció d’inequitat, la monotonia o la pèrdua de significat del treball. Ens agrada afirmar que “les persones són el principal actiu de les organitzacions”. La frase és magnífica i mereix un lloc en qualsevol manual de retòrica corporativa. El repte és convertir-la en alguna cosa més que una declaració d’intencions.
I existeix una paradoxa menys intuïtiva: no sempre ens desgasta fer massa; també pot desgastar-nos fer massa poc. La infrautilització de competències, la manca d’estímuls o la percepció que allò que fem ha perdut sentit poden erosionar la vinculació amb la feina.
Les vacances permeten recuperar recursos. Però atribuir-los la capacitat de corregir qualsevol desajust acumulat durant l’any potser és exigir massa a unes quantes setmanes d’estiu. Si retornem a un entorn que ens continua generant malestar, l’efecte restaurador del descans tindrà data de caducitat.
Per això, davant l’anomenat estrès postvacacional, potser hauríem de formular-nos una pregunta més incòmoda, però també més útil: Ens costa tornar a treballar o ens costa tornar al lloc on treballem?
Perquè passar onze mesos esperant poder escapar de la nostra vida laboral potser mereix una reflexió una mica més profunda.