Glen Hansard

Posats a morir, si està escrit que aquell dia a aquella hora hem de morir, millor fer-ho així. Tornant del The Wren’s Nest, el teu pub irlandès de tota la vida, on has cantat i tocat la guitarra perquè sí, perquè et venia de gust, una trad session entre amics, al barri que estimes, Chapelizod, a l’oest de Dublín, que James Joyce esmentava a les seves obres. I a la carretera de Strawberry Beds, el destí et troba en un revolt tancat i la moto que et porta, i el cos que t’acompanya, diuen prou.

Vaig veure de prop Glen Hansard fa molts anys a l’Auditori de Barcelona. La primera cosa que va dir quan va saltar a l’escenari, envoltat d’uns aplaudiments llargs i densos, de gratitud cap a tot allò que havia compost per a la pel·lícula Once, va ser que estava molt feliç de tornar a Barcelona poc temps després d’haver-hi estat... d’haver-hi estat, amb la seva atrotinada guitarra en mà, la mateixa que va dur sempre, pels carrers, per les cantonades, als túnels del metro de la ciutat durant uns mesos. Es va fer el silenci. Sí, Hansard havia passat d’un dia per l’altre de tocar als carrers per una moneda a guanyar l’Oscar a la millor cançó original per la meravellosa Falling slowly del film que he esmentat més amunt, amb la seva nòvia d’aleshores, la cantautora txeca Markéta Irglová, amb qui van forjar el duo The Swell Season.

Vaig descobrir Once de trascantó, sense buscar-la, i va bocabadar-me, per la música, per la història, per la relació de tots dos, que després va convertir-se en premis i en una gira mundial que per a ell ja no va tenir fi.

I ara, Hansard ha mort, amb només 56 anys, i un accident estúpid ens ha privat del seu immens talent compositiu. I de la seva rauxa, una passió que a l’escenari li feia donar-ho tot i encomanar la joia de viure i de sentir a tots aquells que l’escoltàvem. Ho combinava amb xiuxiuejants incursions als antípodes de la joia, a les fondalades del dolor, amo d’una sensibilitat i una forma de mirar el món molt propera a la poesia. Era irlandès, d’un barri pobre. No sabia abocar-se a l’univers d’una altra manera, com quan tocava amb el seu altre grup de tota la vida, The Frames.

Bono, The Edge i els amics van cantar-li al funeral el Forever young de Bob Dylan. La mort ens pren tot allò que som i, sobretot, tot allò que podíem arribar a ser. Seguirem caient lentament amb ell, a The Wren’s Nest, entre cordes, pintes i rialles.