SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Cauen els anys. Passa el temps.

El temps és com una paparra silent, com un fals amic. Com aquell col·lega pesat, insistent, que no ens podem treure mai del damunt. Ens acompanya com l’ombra, sempre a la vora. No ens posa cap afecte, però.

El temps és un enganyós Déu que inútilment adorem; monstre al qual rendim un culte obsessiu que no mereix; senyor de la indiferència, paràsit que, any rere any, ens xucla la vida.

El temps és un fals esclau que ens encadena. El portem al telèfon, el lliguem al canell, el pengem al coll, l’enclavem en altes torres, el fixem, ferit, travessat amb un ferro, a les parets assolellades de les masies. El transformem en finíssims raigs de sorra que viatgen per estrets receptacles de vidre; el modulem amb constants fluxos d’aigua que ressonen en síncrones clepsidres, fonts màgiques...

Construïm, amb desfici, milions i milions de molles, trinquets i petites rodes: sofisticats enginys, inútils paranys per retenir-lo.

Perquè el temps és un monstre famolenc de vida. Pensem, confiats, que l’hem fet nostre en clavar-lo amb dues agulles a les brillants esferes de cristall, com una papallona dissecada, sense adonar-nos que els insectes presoners érem nosaltres.

El temps és un impostor que res no ens dona, malgrat la cega obediència, el fervent culte que li rendim. Res no li importa la nostra submissió. Un dia ens girarà l’esquena i ens abandonarà amb indiferència.

El temps, mestre de tot i company en res, que ens alliçona amb aquella inscripció gravada amb lletres solemnes a l’esfera dels rellotges –la gàbia de les hores–:

“Totes fereixen. La darrera, mata.”

El temps ens treballa com un fugisser escultor de la memòria. És el guardià de la capsa dels records, poderós senyor de l’oblit que, malgrat tot el seu influx, mai no ens podrà privar del caràcter.

Diu l’escriptor i assagista Ferran Sáez que “el caràcter és quelcom que ve de sèrie amb la persona”. El caràcter és sòlid i constant, permanent i únic. Un cop l’obtenim el conservem tota la vida. No canvia.

El geni, els sentiments, l’estima, l’instint, la música... conformen el caràcter. Aquí, el bandit emmascarat no hi té res a fer.

De sobte, un matí, pensant que som el de sempre, només perquè tenim el mateix caràcter, acarem el mirall i no ens reconeixem en el rostre arrugat i tacat del desconegut que, absent, ens observa de l’altre costat.

És llavors quan, per fi, entenem la darrera lliçó de l’impostor:

No calia córrer tant, només per arribar a temps a l’hora fatal, gravada en el cronòmetre de cadascú. El temps... Cagon’dena...

tracking