Ciutat trencada

Amb la calor de l’estiu han esclatat les costures gastades d’una ciutat trencada. Baralles, incendis, campaments urbans, fonts convertides en dutxes. Al costat de terrasses plenes, tardeos d’eclipsi, les merescudes vacances...

Ciutat trencada, de contrastos, en un país i un món també cada cop més trencat i amb més contrastos. Amb més desigualtats. Més extremes. Més conflictives. Més quotidianes.

Tothom s’apunta a repartir culpes, de la trencadissa. Assenyalant, no a qui ha comès els fets, sinó a un “altre” genèric. Triomfen com a culpables els migrants, i els wokes i bonistes que suposadament són, som, responsables que hi hagi migrants.

Poques vegades mirem cap a dalt. Cap a l’acumulació de riquesa cada cop en menys mans, i la distribució de misèria cada cop en més cases. Cap a un sistema d’impostos que carrega en els del mig l’evasió i elusió fiscal dels de dalt per cobrir uns serveis que ben just arriben als de més a baix. Cap a un engranatge de consum i producció que genera benestar i riquesa, però també pobresa, contaminació i migracions. Que després acaben esclatant-nos a la cara.

En lloc d’això, repartim culpes, i odi i por, cap a l’últim en arribar. Cap a comunitats que ens són invisibles quan cuiden els nostres padrins i padrines, quan netegen, quan cullen la fruita, quan posen asfalt i maons, quan arreglen avaries, quan ens atenen al súper o al colmado. Però a les que de seguida identifiquem quan protagonitzen delictes, conflictes, baralles.

I les solucions? Més policia, més mà dura, més barreres a la immigració. Aquesta és la recepta de moda. I sí, ens pot servir per embastar la costura, recollir els trossos trencats de ciutat i ajuntar-los momentàniament. Com es va fent, de fet. La inversió pública en personal i tecnologies de seguretat és de les que més puja.

Però també caldrà pensar a cosir la ciutat (i el país, i el món), no només embastar-los. I això vol dir polítiques educatives potents, per garantir un servei públic capaç d’atendre la complexitat amb qualitat (com està reclamant el mateix sector, extenuat). Capaç d’obrir oportunitats a tant jovent que no pot pujar a l’ascensor social. De fomentar valors compartits, més enllà de la diversitat cultural, de creences i pensament.

Vol dir polítiques socials transformadores, i transformades. Perquè el model que tenim necessita una revisió a fons, per fer-lo més efectiu (també ho està reclamant el propi sector, també extenuat).

Vol dir polítiques urbanístiques que eliminin guetos i fronteres dins la ciutat, que planifiquin un espai públic amb usos diversos, amb vitalitat als carrers, que és també seguretat i cohesió.

Vaja, el contrari del que s’està fent dissenyant grans àrees comercials –Torre Salses–, grans àrees d’oci –part del Centre Històric i Zona Alta. O amb un model urbà que aposta per la “Lleida moderna” dels patis interiors mentre és incapaç d’aturar el declivi dels carrers i places públiques de la “Lleida vella”.

Cosir la ciutat també vol dir equipaments, especialment per a adolescents i joves. Per promoure l’accés al lleure i a espais de socialització amb valor afegit.

Vol dir polítiques d’integració, de cohesió, d’interculturalitat que mirin de cara la realitat i la complexitat de la Lleida dels 150.000 habitants, i dels 200.000 que es preveuen.

No des de la por o l’odi. Tampoc des de l’anar passant sense voler veure els problemes mentre no esquitxin massa. Sinó des de l’aposta ferma per polítiques que construeixin ciutadania. Amb serveis públics de seguretat efectiva i justícia àgil, i amb serveis públics educatius, socials o culturals potents, tots finançats amb un sistema fiscal just. Perquè només amb una part de la recepta no n’hi haurà prou.