N’teri bálánta
Podria ser una història de Louisiana, però en lloc d’un camp de cotó del segle XIX hem d’imaginar-nos un bancal de pereres, varietat Bartlett, a començaments de la dècada dels vuitanta del segle passat al Baix Segre. També feia molta calor. En aquells anys de la movida promovida, la realitat del món agrari català encetava un procés de canvi radical. Un dels primers símptomes de la crisi, del pas de les explotacions familiars a les grans empreses agràries, va ser la falta de mà d’obra. Quan els temporers, els passavolants i els vells “hippies” van desaparèixer dels bancals —alguns, fins i tot, de la vida—, van arribar els emigrants. Subsaharians, magrebins: una paleta de colors. La majoria, probablement il·legals. Però aleshores encara no importava gaire.
Un d’aquells estius, mon pare va contractar dos nois senegalesos. Una absoluta novetat, perquè no havíem tingut mai cap collidor negre. Potser perquè tot just parlaven una mica de castellà, eren molt tímids, però sempre agraïen l’amanida de tomata i ceba —“mucho bueno mucho bueno”— que compartíem a l’hora d’esmorzar. No en recordo els noms. Només recordo que un era soninke i l’altre mandinga. I que estaven sorpresos de sentir-nos cantar mentre collíem. Se’n reien amb la boca petita. Potser no ho havien vist mai.
Un dia els vaig animar que cantessin ells. S’hi van avenir amb la condició que tots havíem de repetir la tornada. Bé, més que una tornada, era un vers d’acompanyament, una expressió d’assentiment que sonava més o menys així: N’teri bálánta. Sense saber què cantàvem, vam paladejar el gust de la nostàlgia, de l’amistat a milers de quilòmetres de casa. Per un moment, aquell bancal va ser l’Àfrica i tots nosaltres, negres.
No sé què se n’ha fet, d’aquells nois. Si hauran trobat el nord que buscaven o s’hauran esllanguit en el suburbi inhòspit d’una ciutat qualsevol. Hi pensava aquests dies mentre mirava les imatges de Ceuta i de Canàries: la gent baixant d’un bot de salvament amb els ulls esgarrifats i el cor encongit. He buscat el significat de la tornada. Hi ha diverses possibilitats. En mandinga, N’teri vol dir amic. I bálánta, els qui es neguen a ser sotmesos. Així que, aquella tarda d’agost, sota un sol que fonia les pedres, vam cantar precisament això: N’teri, bálánta, “Resisteix, amic meu”.
